Any de nevades a La Llitera

El dia 13, diada de Santa Llúcia, la neu i el cel ens van deixar aquesta imatge tan corprenedora: del blanc de la neu a la negror del cel, del blanc de la teulada de Ca's de Perijoan al blanc-i-negre de la Tartera dels Màrtirs. Només la natura ens pot regalar aquesta bellesa. I només allà on el territori manté la puresa com la que per sort tenim a Camporrells.

Amables lectors -i lectores- només aquesta imatge i poques lletres com a desig de que tingueu un Feliç Any Nou 9 i, si penseu en Camporrells, recordeu que serà l'any del 30 aniversari de la recuperació del ball dels totxets. Si teniu imatges de les ballades de 1979 i anteriors (1930, 1952, 1970) estem fent una recollida ja des d'ara per preparar materials. Us podeu posar en contacte a través del bloc del ball dels totxets i fer-nos-les arribar:

http://balldelstotxets.blogspot.com/

Ahir es va tornar a enfarinar Volterol. Ai, ai, ai... a veure si s'acomplirà el refrany i podrem ventar amb la forca pallera. I és que, no sé si ho havia dit, però Any de neu, any de Déu.

Canalla, vigileu i no us escaneu amb lo raïm!!!

Fins a l'any que ve.

Que passeu uns bons Nadals!

La personalitat d'una cultura moltes vegades es concentra en una paraula, o en una frase com ara la del títol d'avui. De fet, no volem incidir en aquest aspecte, ni fer un article sobre el Nadal -ja en vam fer un l'any passat sobre la Tronca-, sinó convidar-vos a mirar el bloc des d'altres òptiques i comentar alguna anècdota de la seva expansió, tot i aprofitant els Nadals.

La primera, és que he tingut l'agradable sorpresa de trobar el bloc dins de la llista dels que presenta el bloc del Monestir de les Avellanes, a la Noguera. De fet, la Noguera és el territori propi on pertany Camporrells, des dels temps de l'arquebisbat d'Àger, tot sigui dit, però els temps han anat per camins que de vegades pareix més a prop Nova York que Balaguer, o Saragossa que Àger.

http://monestiravellanes.wordpress.com/

És un monestir que l'havia visitat fa molts anys en una sortida amb l'escola de Lleida on estudiava i on van estudiar molts camporrellans, però el que m'ha vingut a la memòria és el record de Felip Gallifa, que va ser director dels Maristes de Sabadell i que ens va deixar no fa pas gaires anys quan encara era molt jove. Ell estava il·lusionat amb les estades amb alumnes i les excursions que feia i un dia m'explicava amb passió la bellesa del Congost de Mont-Rebei i les cases i masos perduts, vistos de de la banda de l'altra franja, la que avui ens és tan desconeguda per als que som de la que es coneix com "la franja". Evidentment, en Felip sabia on era Camporrells, i Casserres, i els estanys... Coneixia ben bé el país. I és que allà també diuen: Què passeu uns bons Nadals!

També us volia parlar de dues novetats. La primera és la incorporació d'un traductor al bloc que us permetrà explorar camins sorprenents -recordem que Els camins del senyor són inescrutables, i els del bloc també-. Així, el títol de l'últim article, en la versió alemanya és

Sonntag, 23 / Nov / 2008
Es hat sich ein Block von totxets Tanz!´

és a dir, Ha nascut un bloc del ball dels totxets! I el rodolí...

Piquem a terra, piquem...
quan La cardelina ballem!

resulta...

Senken auf den Boden, Senken ...
Die cardelina, wenn wir tanzen!

Suposo que s'ha entès.

Bé, hem agafat un altre fragment, ara de la Crònica de l'acte del 60 aniversari en diferents llengües, i haureu d'endevinar quines paraules no aconsegueix traduir el traductor -redundància evident- o que són pròpies de Camporrells o, com deia Sistac en el llibre dels Sants són "giros y vocablos propios, de uso exclusivo en esta localidad, algunos de los cuales no tienen parecido en el mundo entero -dixit-" (pàg. 160) Som-hi!

"Ramon de Serafina acaba la xerrada dient que tots hauran de fer els deures. Cares de pòquer. Collons (bé, ací hi podríem dir cordills, coi, ep!...), ara què ens farà fer? Una entrevista col·lectiva? Unes preguntes d’examen? Nooo! Cantarem plegats els goigs."

Bé, aquesta era en català. Suposo que cap problema, encara que he sentit dir que han eixit alguns que diuen que no parlem català. Fins i tot han fet una associació de "asosiasions". Es diu: No hablamos catalán. Aquesta frase, serà una figura literària nova? Una contradictio in terminis, probablement? O bé, un "retruécano"(1) inacabat? Intueixo que la filologia no és el seu punt fort.

"Ramon Serafina Ende des Vortrags sagen, dass jeder tun sollte ihre Hausaufgaben machen. Poker Gesichter. Collons (gut, hier könnte man sagen String, IOC, die jetzt !...), ep wird uns tun? Ein Interview mit Tarifverhandlungen? Einige Prüfungsfragen? Nooo! Kiereee! Sing die Freuden zusammen."

Aquesta ja heu vist que no estava en català. Heu trobat les paraules?

رامون Serafina نهاية الحديث بقوله ان الجميع ينبغي أن تفعله واجباتهم المدرسية. pòquer. لعبة البوكر التي تواجهها. Collons (جيد ، وهنا يمكن القول سلسلة ، اللجنة الاولمبية الدولية ، التي!...)، الجيش الشعبي الآن سوف يجعلنا نفعل؟
مقابلة مع المساومة؟ بعض أسئلة الامتحان؟ els goigs. أفراح فإن الغناء معا.

Aquesta tampoc està en català, encara que pel fet d'haver estat Camporrells molt de temps habitat pels sarraïns abans de que arribés Arnau Mir de Tost (?- 1071?) i la seva tropa a esfuriar-los des de Sant Jaume, presenta una curiosa combinació que deixa remarques com ara Serafina, pòquer, c.... i els goigs. Aquests últims -els goigs, vull dir- suposo que en honor a l'origen persa del sants, que de ben segur coneixien l'alfabet àrab, malgrat que, com tothom sap, eren del Kurdistan.

Fa estona he parlat de dues novetats. La segona és la possibilitat que tenim de crear coneixement dins de la xarxa, o com deia en un altre article, en el món de la blogosfera. En aquest sentit, una de les eines més potents és la Viquipèdia. Us en deixo l'enllaç amb l'article de Camporrells, creat recentment per l'esperit d'un personatge que ha sortit en aquest bloc.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Camporrells

Que passeu uns bons Nadals!!!

(1) Figura literària intraduible que deixem aquí per a goig i llaor dels filòlegs de l'asosiasió.

Ha nascut un bloc del ball dels totxets!

Ahir diada de Santa Cecília -patrona dels músics-, va néixer un bloc dedicat al ball dels totxets de Camporrells (La Llitera). Tot just té un dia de vida.

És fill d'aquest bloc i vol créixer dins de l'immens món de la blogosfera com a referent de la tradició més important del lloc.

Ara fa trenta anys que un grup de joves van decidir que ja era hora de recuperar el ball dels totxets i que ho farien la propera festa. Aquell primer de maig de 1978 ja havien plantat en solitari un mai a la plaça que no devia fer més enllà de tres metres d'alçada com a manifestació de que s'havien de recuperar les tradicions. I fins i tot, hi van enganxar una mena de manifest reclamant que es fes alguna cosa, en una època en què a tot arreu es vivia una revifalla de les tradicions. A Camporrells, un grup de nois i noies d'entre 12 i 16 anys d'edat van decidir que era el moment de fer-ho, tot sols, asseguts a la porta d'una penya al carrer del Forn. La Casa del Notari n'és testimoni.

Avui, cada 30 de juliol, com va recordar fa pocs dies Manel Campo Vidal - del Molí- a Osca en un sopar davant d'empresaris, periodistes i banquers de la província, ballen els totxets unes cent persones, en un lloc que no arriba als tres-cents habitants. Qualsevol persona que s'estimi el lloc ho recordaria.

- I a compàs, hauríem de dir!

Si no, mireu la fotografia que il·lustra el naixement del bloc del ball dels totxets. Al cant de la síl·laba "mo" de La cardelina, tots els totxetaires s'han ajocat i han picat a terra alhora. Quina imatge més autèntica!

Ho hem volgut destacar amb un rodolí que surt de la pròpia imatge:

Piquem a terra, piquem...

quan La cardelina ballem!

Per anar al bloc: http://balldelstotxets.blogspot.com/

PS. L'autor de la fantàstica fotografia de la picada a terra de La Cardelina és Maties Barrabés Cosialls, el 30 de juliol de 2003 a la plaça de dalt, de Camporrells. Gràcies Maties!

El primer vídeo del bloc, sobre l'acte del 60 aniversari

Benvolguts lectors d'aquest bloc,

Només un breu escrit per a fer-vos notar que avui hem incorporat un vídeo al bloc. Es tracta d'un fragment de la presentació de l'acte que es va fer a Camporrells el passat 30 d'agost en commemoració del 60 aniversari de la publicació del llibre dels Sants, de J. Sistac Zanuy. Més endavant intentarem afegir-ne algun altre.

Aquest vídeo el podreu trobar a You Tube buscant les paraules Camporrells o Sistac.

Ben cordialment,

L'editor.

1r aniversari del blog

Avui, diada de Tots Sants de 2008 fa tot just un any que aquest bloc dedicat a Camporrells i a tot de coses relacionades, es va crear. És cert que fins al dia 22 de novembre no va sortir publicat el primer article, però només va ser per problemes tècnics, ja que la fotografia que l'il·lustra havia estat feta el dia 1 de novembre.

En aquest any de vida, el blog ha publicat 34 articles, que han anat des de temes de natura, d'arquitectura, de literatura, de música... fins als que s'han dedicat a personatges. D'aquests, cal destacar els creats amb motiu del que el bloc anomena l'Any Sistac.

El bloc ha rebut la visita de 355 internautes diferents, que han sol·licitat 1821 pàgines. El nombre de visitants s'ha anat incrementat cada mes i a l'octubre ja han estat 69, després del màxim de 62 que havien estat al setembre. L'origen és majoritàriament de llocs de l'estat espanyol (98,4 %), amb un 1 % de visitants dels Estats Units i alguns de Portugal, Regne Unit, Alemanya, Argentina, Noruega i Colòmbia. Per ciutats, la majoria són de Barcelona, seguida de Lleida, Tàrrega, Madrid...

De la informació que s'ha presentat en els diferents articles, us en facilitem el recull de la dels llocs geogràfics que han sortit fins ara, amb un número entre parèntesis si apareixen més d'una vegada:

Camporrells: Ajuntament de Camporrells, banc del sinofós, barranc de la Fontcoberta; ca’s d’Amorós, ca’s de Cambrai, ca’s de Cortés, ca’s de la Fausta, ca’s de Manxor, ca’s de Menal, ca’s de Serafina; el cafè, cal Susano; carrer de la Costera, carrer de la Sèquia, carrer del Forn (2), carrer Major, carrer Nou, Casa de la Vila, Casa social (2), casal de Cambrai, el Barranc fondo, el Congost, el Molar, el Reguer, el Salt de la Tosca, els Màrtirs, els Picons, l'ermita de Sant Miquel, l'ermita de sant Jaume, l'ermita dels Màrtirs (2), l'església de Sant Pere (4), La Creu (2), la Guitarreta, La Roda, la Tartera, les Llanceres, les tres alzines, Miravet, el Molí de Baix, el noguer de Santamaria, el pantà o bassa del Molar (2), la plaça de dalt, la placeta de baix, rellotge del campanar, el Salt de la Tolla, Volterol (2)

Altres llocs: Abiego, Àger, Alt Camp, Andalusia, Anvers (Flandes), Aragó (2), Arezzo (la Toscana), Arguis, Arles (Catalunya Nord, 2), Barcelona (5), Biosca (la Segarra), Califòrnia, carrers de Madrid (Arenal, Bordadores, Òpera...), Catalunya, comtat de Ribagorça,
Cullera (País Valencià), embassament de Canelles, Espanya, Estadilla, Estats Units, Europa,
Florència (la Toscana), Gibraltar, Gràcia, Graus, Illa de Pasqua, La Llitera (2), Lleida (2), Madrid, Monestir de Santes Creus, Monestirs del Císter, Osca (3), Osca, província, París, Ribagorça, Santiago de Compostel·la, Saragossa, sud de França, València, Vilanova i la Geltrú.

Amb això, esperem que continueu fidels al bloc i que el recomaneu a tots aquells que poden estar interessats per Camporrells i les seves coses, d'avui i de sempre.

Per una altra banda, recordeu que la festa de l'any 2009 se celebrarà el 30è aniversari de la recuperació del ball dels totxets. Passeu la informació!

Per molts anys!!!

El renaixement del Balneari de Camporrells

Despús-ahir, dilluns 13 d'octubre de l'any 2008 és una data que hauria de quedar gravada en la memòria dels camporrellans. Després de quasi 25 llargs anys de parlar i parlar, d'especular, d'imaginar, de creure, de desesperar-se, de desencís, d'il·lusions, de mitges mentides, de mitges veritats... sobre la reobertura del balneari, s'han sentit aquestes esperades paraules pels carrers del lloc:

- Ja hi treballen!

Encara alguna ànima càndida podria haver dit:

- Vols dir?

Però no ha estat així. Ningú hauria fet aquesta broma.

Vint-i-quatre anys són molts anys per ara caure en dubtes o en notícies poc fonamentades. Aquell grup de metges de Lleida que tantes vegades s'havia invocat com a possibles motors del renaixement, haurà d'esperar. No sabem si entre ells hi havia algun ginecòleg, però el part ja feia anys que durava.

Aquelles esperances que venien dels països del nord on no campen les mosques pel carrer i que tenen moltes més aigües sulfuroses-calcàries-nitrogenades que les que puguin rajar de les fonts del balneari i de vint balnearis com el nostre, definitivament s'han fos. Massa lluny.

La iniciativa pública empeltada d'una mentalitat i empenta més pròpies d'una empresa privada, aquesta sí, era la bona. Camporrells no ha estat un lloc amb sort, sempre l'ha buscat. I, com no podia ésser d'una altra manera, l'ha trobat. No era una notícia sorpresa. Fa molts anys que s'hi treballa des de diferents fronts que qualsevol observador mitjanament despert ha pogut constatar. Ara, probablement serà el part, el renaixement, però ja fa molt i molt de temps que el bres està preparat.

Ara si que caldrà un bon ginecòleg. De Lleida? Bé, millor que vingui un pediatre, per si de cas.

És una molt bona notícia aquesta, que caldrà incorporar com a part de l'Any Sistac, que clourem des d'aquest bloc per la festa de l'any 2009. La dediquem a tots els que tants i tants anys han esperat que passés alguna cosa i, que en molts casos, ja no hi són. Tots podríem recordar uns quants noms de persones que s'estimaven Camporrells amb deliri i que sempre tenien i mantenien l'esperança del balneari.

I és que la paraula balneari, si féssim un rànquing de les més pronunciades i sentides a Camporrells, probablement quedaria en un primer lloc destacadíssim. No és estrany, si pensem que és una paraula que té el mateix significat per a la gent de Camporrells que altres com ara: il·lusió, esperança, salvació, recuperació...

Com ja hem dit, han passat pràcticament 25 anys des que aquell any 1984 el Balneari de Camporrells -ara en majúscules- va deixar de funcionar definitivament. Era una notícia que no per esperada va causar una profunda commoció a tot el lloc.

Feia quasi cent anys des que Sebastià Cosialls Fontseré, fill de Sebastià Cosialls Escolà -propietari d'una casa forta, l'actual Cas de l'Aineta- i de Manela Fontseré Casals -germana de Francesc Fontseré i Casals, l'apotecari de Camporrells- havia obert les primeres instal·lacions del Balneari de Camporrells. [1]

Així ens ho explicava el gran viatger i escriptor Aymard d’Arlot de Saint-Saud (1853-1951) en la crònica de l'estada que va fer a Camporrells l'any 1890, acompanyat de Lluís Marià Vidal i Carreras (Barcelona 1842 – 1922), enginyer de mines i geòleg (vegeu fotografia al costat), que fou president del Centre Excursionista de Catalunya (1896-1900) i que coneixia les nostres muntanyes com pocs.

En aquella visita va fer de guia Bartolomé Zanuy Miranda (Camporrells, 1849-?), metge cirurgià resident a Camporrells al carrer de la Frigola i casat amb Serafina Cambray Betesa, tots dos padrins de Josep Sistac i Zanuy, "Pepe de Serafina". La seva insistència va aconseguir que el viatger Aymard i Sebastià Cosialls l'acompanyessin al cap de Volterol (899 m.) com a darrera etapa del viatge des d'on van gaudir de la imatge de la Llitera i de la vall de Camporrells. Allà, l'incansable Aymard es va acomiadar amb pena i enyorança de l'entranyable Sebastià i li va dir: Algun dia ens hem de tornar a veure!

I és que la dona de Sebastià Cosialls era francesa!

Bé, amables lectors, hem volgut acabar aquest esperat article amb aquestes referències de personatges i cases de Camporrells que ens ajuden a situar el lloc com a destacat des de ja fa molts anys. Van dedicades aquestes referències a tot els que a l'acte del 60è aniversari es van interessar per saber més coses del nostre lloc i, especialment, al senyor Molino, que davant de l'ermita dels Màrtirs em va interpel·lar a explicar més coses de les cases -vés quin joc de paraules-.

Com sempre, amables lectors, esperem que us hagi agradat l'article. Aquest tema ben bé mereixeria algun comentari. S'ho val.

Any Sistac 2008-2009

Camporrells per sempre!!!!

[1] Vegeu l’article La nissaga dels apotecaris (I) http://camporrells.blogspot.com/2007/12/la-nissaga-dels-apotecaris-i.html, que es va publicar en aquest bloc el 3 de desembre de 2007.

Diada dels Màrtirs i alguna proposta... honesta.

Avui, diada dels Màrtirs, com mana la tradició, hem pujat caminant a l’ermita dels sants Màrtirs. Hem arribat molt d’hora i hem aprofitat per anar d’excursió als Picons per la clenxa i tornar per les Llanceres fins al cim un altre cop. Un amable senyor de Camporrells, Felipe de la Nica, ens ha comentat quan ens ha vist arribar que allà en temps sí que es podia arribar fins al Congost, però que ara estava tot molt boscut (dixit).

No és pas una frase sense importància, ja que recull un fet molt real: allà on abans hi havia pas, ara no hi és. No analitzarem les causes (que no hi passa ningú, la desaparició dels ramats...), però sí que ens interessa per un dels temes recurrents en els caminants que arribem als Màrtirs, el del tram final.

Ara fa un temps, es va traçar un camí diferent del tradicional i es va assenyalar amb uns cartells que indicaven textualment “Ermita de los Mártires” i un número de codificació internacional, suposo. El cas és que aquell traçat aboca directament a un tram asfaltat per on arriben els cotxes i els tractors. No cal dir que la sensació del caminant que ve des del Molí de baix i que ha passat per la Guitarreta i per un trosset de la Tartera no és la més agradable.

Des d’aquest bloc, centrat en la informació sobre Camporrells i, en alguns casos, en la crítica sabem d’iniciatives de recuperació arreu del país que demanen la col·laboració d’aquells que coneixen i s’estimen el territori. L’any passat, una d’aquestes persones em va comentar que era una pena que no es pogués arribar als Màrtirs per les tres alzines, com sempre s’havia fet, que el camí s’havia perdut, però que era fàcil –i fins i tot lògic- saber per on anava.

Podríem recuperar-lo? Som pocs, molts, alguns... els interessats?

Des d’aquest bloc fem una crida a tots aquells que estiguin interessats i que tinguin propostes, idees de com fer-ho, voluntat de col·laboració... en definitiva, il·lusió i una mica de fe en Camporrells (i si cal, també en els nostres sants).

Esperem les vostres respostes, amb un correu electrònic de contacte i la proposta o la disponibilitat per si la iniciativa avança, que podeu fer arribar a ...

alsmartirsperlestresalzines@gmail.com

Escampeu la crida, amables lectors!

PS. La imatge inicial és la diapositiva final de la xerrada que es va fer dins dels actes del 60è aniversari i que conté el lema bàsic de l'any Sistac 2008: Camporrells per sempre!!!

La imatge final no cal comentar-la, són les tres alzines que el caminant assedegat veu quan arriba a l'ermita per l'antic camí i que majestuoses el reben. Allà el cor batega, pel cansament i per l'emoció.

Crònica de l'acte del 60 aniversari

Són dos quarts de vuit. Diada de Sant Fèlix. 30 d’agost de l’any 2008. Som al primer pis de la casa social de Camporrells, tot just al damunt del cafè. Podríem estar sols, però molta gent ja estan asseguts a les cadires. No queden pràcticament forats i passa poca estona i la sala està plena de gom a gom. Molta gent dreta. Han desfilat padrines i padrins, joves, nens i nenes de moltes cases del lloc. La sala fa goig. Tots estan esperant a veure què diran aquell xicot de Serafina i aquell nen del Secretari. Una reproducció del cartell anunciador de l’acte projectat en una pantalla presideix l’escenari. A dins, la gent fan petar la xerrada, això per si sol ja és un èxit. A fora se sent el tremit de les incansables jotes del pregó de l’acte, que ara –després del d’ahir- malauradament ja ha tornat a la anormalitat de cada dia –bé, de fet de cada dècada-, només en castellà. Serà que el català no entra pel micro? Tot podria ser.

Ramon i jo havíem fet una juguesca sobre si passaríem o no de cinquanta-un assistents. Una ullada a la sala i no cal pensar-hi gaire. Hem passat de cent. Això ben bé es mereix un sopar. El farem.

Josep Guillen (Pepito de la Justa), l’il·lustre alcalde en funcions engega la presentació. Propera. Viscuda. Emotiva. Documentada. Impecable. Comença amb una reflexió de com va passar de pensar que el llibre era només patrimoni dels rics –és una manera de dir- a adonar-se que era una riquesa del lloc. De com es va emocionar quan va veure els sants a l’Església del Pi de Barcelona, dels seus coneixements dels llocs on els tenen com a patrons, de la magnífica auca en català que acompanya el llibre.... i, finalment, fa una pinzellada biogràfica dels dos ponents que parlarem. En aquell moment ja ens fa una remarca molt important del continut de la xerrada: som una mica hereus de l’obra d’en Josep Sistac? Només dir la darrera paraula, la gent ja fa un sentit aplaudiment. Coi, comencem bé.

Després parlem els ponents, com a professionals amb el rigor que pretenem i que se suposa que hem de tenir i, d'una altra banda, com a personatges locals “de guerra” amb l’emotivitat que comporta parlar d’un tema teu, bé, nostre, en justícia, de tot el lloc. Passem 67 imatges que van des de les familiars a les pròpies del llibre i també a d’altres que conviden a la reflexió. I sobre elles parlem i parlem, fins a una mica més d’una hora i un quart. El públic de Camporrells, com sempre, ha seguit la conferència amb un silenci que és mostra de la seva formació i educació, com quan el polit director de l’orquestra Marina el va felicitar en una festa major dels anys vuitanta després d’un concert a l’església que ens va commoure quan un abrandat violí va interpretar magistralment les "Csárdás”, de Monti. Això no ha canviat. És el Camporrells de sempre.

Ramon de Serafina acaba la xerrada dient que tots hauran de fer els deures. Cares de pòquer. Collons (bé, ací hi podríem dir cordills, coi, ep!...), ara què ens farà fer? Una entrevista col·lectiva? Unes preguntes d’examen? Nooo! Cantarem plegats els goigs.

- Vinga, Gemma, dóna l’entrada! Des del públic, com era just i necessari –agafant paraules religioses i certes-, la Gemma entra amb veu clara en la primer estrofa dels goigs: “Pues que sois....”. Tothom s’hi enganxa. La música acaba d’unir la gent i en un cant impecable amb passatges a doble veu que fan posar la pell de gallina, Camporrells està cantant els goigs. Fem tres estrofes. La darrera és la que no pot faltar: “Los de Camporrells con celo...”. Ara sí que es pot dir: això ha anat bé!

En acabat, les felicitacions són incomptables i no es poden esmentar personalment perquè l’emotivitat de cada una d’elles les fa irrepetibles. Uns han plorat, uns altres s’han emocionat, alguns ens diuen que han sentit coses que els han descobert que tenim molt i que s’ha de conservar, molts expressen sincerament que els ha agradat molt. Els conferenciats ens quedem parats, és molt més del que podíem esperar. Hem donat una mica i hem rebut molt. Us estem molt agraïts, Camporrells.

Toca el ponxo. Fresquet. Boníssim. I la coca. Toveta. Boníssima. La beguda nacional de Camporrells ha eixit dels límits estrictes de la festa i s’ha presentat com a part imprescindible de l’acte. Valia la pena. A tots els que l’heu fet, gràcies. Allà, també hi havia el rigor i l’emotivitat... i el desig de que sortís ben bo.

Bé, acabem. Avui és diada de Sant Ramon. S’ha acabat l’estiu. La festa de l’any que ve serà el 30è aniversari de la recuperació del ball dels totxets (1979-2009). Aquest acte dedicat al llibre dels sants i a Josep Sistac també podria ser un bon punt de sortida per a preparar alguns actuacions que puguin bastir aquesta commemoració. Comptem amb tots vosaltres, amables lectors d’aquest bloc.

PS. Si voleu, aquí podreu sentir les "Csárdás" de Monti, que des de sempre la gent de Camporrells -amb molt bon criteri musical i una llarga tradició d'excel·lents músics- han conegut, reconegut i valorat quan algun gran violinista gosava tocar-les en el concert de la festa. Un visca final per a les "Csárdás" de Monti!

http://www.youtube.com/watch?v=BF9uQI-SRv4&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=qeNKiilwpdk&feature=related

PS. Avui, primer de setembre, hem trobat una versió pura de l'obra interpretada per un famós i virtuós coreà, Danny Takagi. Hauria estat poc elegant no facilitar-vos l'enllaç. Que passeu una bona estona!

http://www.youtube.com/watch?v=Op7GsUAiRnM&feature=related//

Acte a Camporrells en commemoració dels 60 anys de la publicació del llibre dels Sants

Com podeu veure, finalment es farà un acte de commemoració de la publicació del llibre dels Sants. Serà a Camporrells, dissabte 30 d'agost a dos quarts de vuit.

Vol ser un acte popular, digne i festiu alhora. Tots hi sou convidats.

Us hi esperem!!!

Josep Sistac i Zanuy, vida, culte i folklore (i V)

Benvolgut lector,

Abans de començar el capítol V, un breu apunt.

Amb aquest capítol s'acaba l'article dedicat al 60è aniversari de la publicació del llibre "Vida, Culto y Folklore de los Santos Abdón y Senén", d'en Josep Sistac i Zanuy. Hem seguit el guió d'aquests punts en el seu desenvolupament i ara volem acabar fent esment de la part que dedica a les tradicions populars de Camporrells, de les quals en destaca el ball dels totxets. Ara fa seixanta anys, el mateix dia de la festa, l'autor data l'edició del llibre com a element simbòlic i, probablement, com una picada d'ullet als seus lectors.

Us deixem com a darrera il·lustració la imatge 46 de l'auca que acompanya el llibre, dels totxetaires dansant a la plaça de dalt, davant de l'església de Sant Pere i de les imatges dels sants.

Si en alguns moments, l'article ha estat una mica feixuc, ja ens perdonareu. La intenció era bona.

Que passeu un bon estiu ! [7]

“.... y folclore”: el ball dels totxets

Una altra de les fonts van ésser els estudis ja realitzats per estudiosos del folclore de finals de segle XIX i inicis del segle XX com va ser el gran Joan Amades, que esmenta dades de Camporrells de costums perduts feia anys, però encara en el record dels més grans, com era la pastorada, o d’altres que ja no estaven en el record dels vius com era el ball dels palitrocs o de les cintes, i que havien estat recollits en les expedicions que van donar informació per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

No es pot parlar del llibre sense fer esment al capítol dedicat al ball dels totxets on amb tot detall els explica. Ara bé, un tema com aquest no el podem explicar en unes poques línies i de ben segur que ens demanaria un altre article monogràfic.

Per acabar, només dir que aquests articles han estat redactats amb l’ànim de deixar constància del seixantè aniversari de la publicació del llibre dels sants, en un any en què el ball dels totxets tot just fa vint-i-nou que es va recuperar i que, per tant, s’ha ballat sense interrupcions trenta festes seguides. De ben segur que això no hauria estat pas possible sense l’obra d’en Josep Sistac i Zanuy.

Bones festes a tothom!!!

[7]

Autor dels articles del 60è aniversari: Josep Ramon Vidal i Cosialls. Estudiós afeccionat -gratis et amore- sobre temes relacionats amb Camporrells (La Llitera), d’abans i d’ara. Amb paraules de qualsevol vocalista d’una bona orquestra de la festa: d’ahir, d’avui i... de sempre, com les bones cançons.

Voleu dir que havia d'acabar així?

La diada de Tots Sants de l'any passat vaig tenir la bona pensada de fer unes quantes fotografies de llocs de Camporrells que vaig creure que calia com ara la primera foto publicada en aquest bloc, d'un arbre d'un dels canals de rec de la bassa del Molar (del pantà) que té el perill de morir pels efectes de la canalització de l'aigua de reg.

Després de voltar pel pantà, vaig recórrer alguns carrers i, per sort, vaig fer algunes fotografies de portalades que ja tenia, però en un estat que no permetia veure massa bé les inscripcions i els dibuixos. Un dels carrers va ser el Major, el principal de l'antic nucli medieval de Camporrells, castigat com cap altre pel pas del temps i la degradació arquitectònica. En aquest recorregut, per sort, vaig fotografiar la portalada de cas de Manxor (Malxor o Melcior, segons la pronúncia). Era obligat, ja que de les poques cases que no han anat a terra, era la que presentava més perill i, a més, conservava una portalada que era -malauradament, ja no ho és- digna de conservació.

He afegit com a primera imatge la portalada sencera, amb la indicació de les parts per la riquesa que presentava i per les diferències notables amb les que hi ha a d'altres cases, la immensa majoria, d'arcada de mig punt. Els elements destacats, de dalt a baix, són els següents:

• Sobreclau. Pedra a sobre de la clau, de forma rectangular amb els cantons arrodonits, amb inscripció del nom del propietari i, sobre bloc en relleu, de l'any de creació de l'edifici (1788). Després la comentarem més detalladament.
• Clau de l'arc. Composada per dues dovelles, quan el més habitual és que en sigui una que tanqui l'arc i que rebi la força del pes.
• Dovelles de contraclau de dimensions notables i que tanquen l'arc.
• Salmer o dovelles de coixí. El salmer és una pedra picada amb el llit horitzontal i un costat tallat en pla inclinat col·locada a la part superior d'un pilar per rebre el pes de la primera dovella. És l'única portalada de Camporrells que en tenia.
• Base o peu del lateral, amb motllures escòcia (còncaves) i un plint que el tanca per sota. Només es conservava a la dreta de la portalada.
• Llindar de tres pedres desgastades.
• Branquil, que anava des de la portalada fins a la cantonada amb la paret esquerra de l'edifici.

L'arc d'aquesta portalada és un arc escarser, més evolucionat que el de mig punt, que té el centre situat per sota de la línia d'arrencada. Veureu que no acaba verticalment i que fa una empenta horitzontal que resol amb els salmers.

També presentem el detall de la pedra sobreclau amb una remarca de la inscripció, que deia:

....... ONIO A G

A 1788 ÑO

MATEU BENABARE

D'aquest any 1788 -com a curiositat- es pot dir que un brau mariner de nom Antoni Barceló i Pont de la Terra (Palma, Mallorca, 1717-1797), feia pocs anys que havia comandat una esquadra de trenta vaixells que va bloquejar Gibraltar. Si recordeu la lletra de la cançó de Barceló del ball dels totxets, hi trobareu probablement alguna relació.

Bé, amable lector, no volem anar més enllà. Només deixem dues imatges del procés final de la casa. La primera, de l'esvoranc de la paret del 21 de maig; la segona, dels efectes de la diada de Sant Jaume i l'estat actual després de fer-la caure.

- Voleu dir que la portalada havia d'acabar així?

Dos cases a terra

Avui és diada de Sant Jaume, sant prou conegut a Camporrells.

Només una nota, com a mínim, decebedora. Dos cases han anat a terra pel perill que tenien de caure. La primera, cas de Menal, al carrer de la Sèquia; feia anys que no hi vivia ningú. L'altra, cas de Manxor (Melcior), al carrer Major, que fa poc es va obrir per la paret que donava a l'antic casal de Cambrai. No és una bona notícia. Un altre dia, parlarem amb deteniment. Per cert, recordeu la portalada d'aquesta darrera?

- Mira que n'era de maca, recoi! Tot just enguany fa dos-cents vint anys que es va fer.

... i folklore (IV)

En aquell moment, en Josep Sistac tenia 41 anys i tota una sèrie de projectes pel davant de reconstrucció del patrimoni religiós local centrat en l’església de Sant Pere i l’ermita dels Sants Màrtirs, que van patir la destrucció dels altars i les imatges en el període de la guerra.

El llibre se’n pot considerar la certificació de l‘inici, ja que els diners de la seva venda anaven destinats a la reconstrucció dels altars i, a més, contenia un full de capta per als fidels devots dels sants i per a tots aquells que s’estimaven Camporrells. De fet, és un compendi que recull amb detall la vida i el culte als Sants Abdon i Senén arreu, principalment a poblacions de parla catalana de punta a punta del país. Des d’Arles al Vallespir, fins a Cullera al País Valencià, passant per Biosca a la Segarra o arribant al seu poble, Camporrells, a la Llitera va repassant formes i maneres de culte que en molts casos avui encara es mantenen.

Una part molt important els dedica als goigs. Els goigs, com a expressió popular nascuda al voltant dels segles XVII i XVIII ....recull en vers els fets miraculosos que se suposa van patir els dos sants. Aquests es continuen cantant el dia de la festa –el 30 de juliol- i el dia que es va a l’ermita dels Màrtirs, el primer diumenge de setembre, de manera que es mantenen força vius en la tradició popular actual.

Una edició nova acompanya el llibre, a més a més d’una estampa –publicada a l’article del dimecres anterior- que esmenta una dada curiosa: que els sants són copatrons de Barcelona i “protectors d’agricultors i hortolans, i advocats contra les pedregades, els llamps i la pesta” i que recull un antic gravat molt interessant pels seus detalls dels sants i de la simbologia que els caracteritzava i distingia.[6]

A més a més, conté una auca editada en català, amb la història dels sants i un final que detalla la seva relació com a patrons de Camporrells. Aquesta auca va ésser realitzada expressament per al llibre amb versos escrits per l’industrial Joaquim Clavell Borràs i amb gravats sobre boix del ja esmentat Enric C. Ricart. D’aquesta auca se’n conserven dues edicions, una amb errades ortogràfiques i l’altra impecablement corregida i editada. Us en posem una mostra de la segona, concretament de la imatge 46, i del peu d’autoria.

El llibre va ser imprès en els tallers de les Gràfiques Ramon Sopena, de Barcelona, i acabat el 30 de juliol de 1948, diada dels sants, com així ens recorda l’autor en el seu tancament.

[6] Fixem-nos en la corona i el ceptre reials, com a símbol del seu orígen noble –eren prínceps perses-, la corona de llorer i la palma, com a distintiu dels màrtirs; les espigues de blat, els raïms i altres fruits de la terra per a expressar la protecció que exercien sobre la pagesia...

(aquest article s'acabarà de publicar el dia 30 de juliol de 2008, 60è aniversari del llibre dels Sants)

... i folklore (III)

“Vida, culto ...... de los Santos Abdón y Senén”

Una de les característiques més destacades de Josep Sistac era la seva profunda religiositat, que en tot moment reivindica com quan fa la dedicatòria del llibre al seu pare, Francisco Sistac Aguilaniedo, que esmenta com a “un ciudadano ejemplar y un modelo señero de caballeros cristianos”

De fet, ell ja manifesta que és l’autèntica devoció als sants la que el porta a escriure’l, així com la gran estima i admiració que té envers al seu poble, la seva tradició i els seus costums. Tots dos motius, religiosos de ferma creença i romàntics de gran sentiment, són els pilars que basteixen el desenvolupament de l'obra.

Sistac delimita com un dels fils conductors d'aquesta una visió general de l’advocació dels sants a l’antiga Corona i, per això, comença esmentant de manera insistent que són antics co-patrons de Barcelona (des de l’any 1474) i patrons de molts llocs de Catalunya, Aragó, València i el sud de França.

El fet de ser publicat l’any 1948 fa pensar que poc després d’acabada la guerra civil que va deixar el país malmès i en una situació molt difícil –el 3 d’abril de 1938, feia només deu anys, havien entrat les tropes franquistes a Camporrells i a d’altres pobles del voltant-, en Josep Sistac ja va iniciar la recerca i les feines d’elaboració d’aquesta obra.

Per a la seva redacció va realitzar un ingent procés de recull i elaboració de materials i va contactar amb personatges destacats en cada un dels camps a investigar i tasques a fer, com ara: el reconegut gravador Enric C. Ricart (1893-1960)[2] que va realitzar una xil·lografia en boix de l’auca dels sants i una altra d’una nova edició dels goigs; el pare reverend Francesc de Paula Baldelló (Barcelona, 1887-1977)[3] –de l’Institut Espanyol de Musicologia i del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC)-, que el va ajudar a recollir les melodies del ball dels totxets –amb una feina prèvia del mestre de música Antònio Tobeña, Susanet, fill del mateix poble-,... i, molt important, amb l’il·lustre senyor Joaquím Sopena, un dels editors més importants de la Barcelona d’aquells moments, sense el qual la brillantor i excel·lència de l’edició no haurien estat pas factibles.[4] Amb ell, va establir una gran amistat, com es pot deduir de la dedicatòria personalitzada que li va escriure en l’exemplar núm. 19 de l’edició limitada gravada en or amb aquestes paraules, datades el dia del Pilar de 1948:

“ Al distinguido Señor:

Don Joaquín Sopena Domper, como homenaje de admiración y de gratitud rendido al dinamismo de su talento y a la generosidad inagotable de su corazón.
JSZ
12 octubre 1948”[5]

[2] Vegeu l’article que li vam dedicar en aquest bloc: E. C. Ricart, el xilògraf, i els nostres Goigs (dissabte, 22 de desembre de 2007).

[3] Francesc de Paula Baldelló Benosa va ser un gran musicòleg i organista. Va fer divulgació del cantg gregorià i va investigar la música catalana popular i culta.

[4] Recordem l’edició del Diccionari Sopena i de l’Enciclopèdia Sopena. L’Editorial Sopena havia estat fundada l’any 1894 per Ramon Sopena i es dedicava bàsicament a l’edició de diccionaris bilingües i de llengua espanyola.

[5] Aquest exemplar el vaig aconseguir a la llibreria de vell Givernau de Barcelona, on l’havia localitzat el meu gran amic i investigador Valerià Labara i Ballestar. Segurament, els hereus de la casa Sopena l’havien venut dins de la seva biblioteca particular i d’aquesta manera l’any 1996 (comprat el 29 d'abril) va arribar casualment a les meves mans. En el proper article reproduirem el facsímil de la dedicatòria.

(... segueix dimecres 23 de juliol)

.... i folklore (II)

Cap al cap i casal

Josep Sistac va fer els estudis d’enginyer industrial després de la guerra civil i apareix a la relació de la promoció 1953-54 d’enginyers industrials de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, i la seva vida professional va transcòrrer a la Barcelona d’abans i després del conflicte. Ell mateix manifesta en el pròleg del llibre que porta anys exercint la seva professió d’electrotècnic, a la qual s’hi va dedicar amb autèntica devoció. Ho fa amb aquestes paraules:

“Desde hace varios lustros, me hallo consagrado por entero a mi profesión de electrotécnico. La Electrotecnia, esa moderna e interesantísima rama de la ciencia, que con sus progresos ha acelerado el ritmo y mudado la faz de la civilización humana, la he servido con verdadera vocación desde todos los ángulos en que puede ser divisada.”

Fruit d’aquesta dedicació van ser publicacions com ara “Los Transportes de Energía Eléctrica en Corriente Continua a muy Alta Tensión” (Associació Electrotècnica Espanyola: Barcelona, 1944), text de la conferència que va pronunciar el 21 d’abril de 1944 al Saló d’Actes de l’Agrupació de Barcelona de l’Associació Electrotècnica Espanyola, de la qual era el tresorer. També va exercir de professor a l’Escola Industrial de Barcelona i va ser gerent de la Sociedad Española de Electricidad Brow Boveri, de Barcelona.

A Barcelona va participar intensament en la vida associativa de la ciutat que es movia al voltant de les organitzacions religioses i va ésser Vicepresident del Consell Diocesà de Barcelona dels Homes d’Acció Catòlica i Obrer de la Molt Il·lustre Junta d’Obra de la Parròquia de la Preciosíssima Sant de Nostre Senyor Jesucrist.

Com a investigador, va conèixer de primera mà institucions tan rellevants com ara l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, l’Arxiu Mas o la Biblioteca de Catalunya, on va investigar a fons i hi va trobar molts dels documents i objectes que va fotografiar i incloure en el llibre.

Sens dubte, és prou evident que es movia en els cenacles culturals que quedaven en aquella època de postguerra i que era un dels seguidors de la tradició investigadora catalana, amb cites, amistats i col·laboracions que després comentarem.

(segueix dimecres 16 de juliol...)

Josep Sistac i Zanuy, vida, culte i folklore (I)

A Jesús Conte Oliveros (Abiego, 1932-Illa de Pasqua, 2007), que ha estat el més gran coneixedor dels personatges dels pobles de la província d’Osca

Com a costum ben arrelat, tenim la tendència a escriure en els moments d’aniversaris dels naixements o dels decesos de personatges, poc o molt coneguts, que ens han deixat un llegat dels fets de la seva vida. És molt lògic, ja que són dates molt precises per als estudiosos, encara que per als protagonistes –com ja se sap- són dels moments en què ben poc van decidir.

No és aquest el cas d’en Josep Sistac i Zanuy, personatge per a molts de ben segur poc conegut, però amb una trajectòria vital digna de lloança i mereixedora d’aquestes línies, de la qual jo en sóc un dels seus hereus morals. Per això, és de justícia dedicar-li aquest article en el seixanta aniversari de la publicació d’una obra seva que ha estat cabdal per a mi i, probablement, per a moltes altres persones relacionades amb Camporrells o, també, amb el culte a “Sant Nin i Sant Non” (com són coneguts popularment els Sants Abdon i Senén), o potser només amb la història religiosa i el folclore del nostre país. Es tracta de “Vida, culto y folclore de los Santos Abdón y San Senén”[1], llibre magnífic publicat a Barcelona per la prestigiosa editorial Ramon Sopena l’any 1948, en una època de postguerra plena de dificultats i només nou anys després de l'acabament de la guerra civil.

Un home de Camporrells

En Josep Sistac i Zanuy va néixer a Camporrells l’any 1907 i, malauradament, va morir molt jove a la ciutat comtal l’any 1962, amb només 55 anys d’edat.

Encara que des de ben petit va viure a Barcelona, la seva vida va estar vinculada en tot moment al seu lloc d’origen. En tot moment manifesta una admiració i una estima per les coses pròpies, pels seus orígens. Des de la casa pairal, -“cas de Serafina”, que té una pedra clau amb la inscripció “Sant Antoni Any 1763” a sota d’una capelleta del mateix sant- fins a llocs que li podrien recordar la seva infantesa, com ara el salt de la Tolla , o a les imatges idíl·liques i molt idealitzades de la dura vida en aquell món rural de la primera part del segle XX.

En lògica línia amb aquest sentiment, va dedicar uns capítols a Camporrells –“la bienaventurada patria chica”, com ell l’anomena en la introducció del llibre-, amb una part descriptiva des de diferents vessants, una molt explícita de la vida religiosa i una altra de folclòrica, amb una descripció detallada d’una part molt important de la tradició: el ball dels totxets.

(segueix dimecres 9 de juliol...)

[1] Se'n van fer dues edicions. Una limitada i numerada, enquadernada en pell i gravada en or, de només cent exemplars. L’altra, més senzilla, era més extensa, encara que desconeixem el nombre d’exemplars.

Mor la vídua de Josep Sistac i Zanuy

Avui diada de Sant Pere i Sant Pau les pàgines del diari La Vanguàrdia guardaven una sorpresa que mai hauríem pogut imaginar quan vam parlar a l'article precedent del Sr. Josep Sistac i Zanuy.

Recull l'esquela de la mort de la seva vídua, la Sra. Rosalia Planas i Arnau, que va succeir el passat 28 de juny, a Barcelona. Des d'aquí i abans de tot volem transmetre el més sentit condol a la seva família i amics, que es trobaran a la cerimònia que se celebrarà demà al tanatori de la Ronda de Dalt.

La Sra. Rosalia coneixia bé Camporrells i la gènesi i el laboriós procés de creació de l'obra del seu marit sobre els Sants i Camporrells. Sens dubte, també hi va tenir una participació molt destacada, que també cal esmentar ara que fa seixanta anys de la publicació.

2008: Any Josep Sistac i Zanuy

Si fóssim de Lleida, de ben segur que dedicaríem un escrit a Leandre Cristòfol, escultor reconegut, ja que ara fa cent anys del seu naixement. Els xinesos dediquen un any a cada bèstia, el Barça va fer el seu centenari, Pompeu Fabra fa seixanta anys que va morir el dia de Nadal fent la migdiada, 1948 és l'any que va néixer Lluís Llach.... però, i el Sr. Josep Sistac i Zanuy? Ens en recordem de la seva obra?

Per aquesta època de l'any -però del 1948-, en Josep Sistac i Zanuy ja tenia la seva gran obra "Vida, Culto y Folklore de los Santos Abdón i Senén" ben avançada als tallers de la impremta de la reconeguda empresa barcelonina Gràfiques Ramon Sopena SA. Havia treballat durant molt de temps en la recerca de materials sobre els sants i sobre Camporrells, les dues línies que desenvolupa en aquest magnífic llibre.

En aquesta tasca, com ja es va comentar fa temps en aquest bloc, havia contactat amb diverses persones de reconeguda vàlua per a la realització d'una feina de qualitat. Recordem els gravats i xilografies d'Enric Cristòfol Ricart sobre els sants i els goigs, les col·laboracions musicals (melodies dels goigs i del ball dels totxets) del Reverend Francesc de Paula Baldelló (del "Instituto Español de Musicología" del CSIC), els dibuixos del reconegut Josep G. Gallo i, finalment, la creació literària (rodolins de l'auca) de l'industrial Joaquim Clavell i Borràs.

A més a més, no va parar, ja que va recórrer alguns dels llocs més emblemàtics dels sants, com ara la ciutat d'Arles -a la Catalunya Nord- o les esglésies de Sant Pere de Terrassa -on es troba el famós retaule de Jaume Huguet sobre els sants-, alguns dels més importants centres d'investigació històrica com ara l'Arxiu Històric de Barcelona, l'Arxiu Mas o la Biblioteca de Catalunya, i llocs de culte on podia trobar referències de "Sant Nin i Sant Non", dels quals podem destacar la basílica de Santa Maria del Pi, a Barcelona.

En definitiva, en Josep Sistac va esmerçar una quantitat de temps immensa per a la creació de la seva obra, amb uns recursos limitats per a l'època, però amb una il·lusió impressionant sense la qual és impossible pensar com la va arribar a concebre. Ara tot just fa seixanta anys de la publicació i un personatge com aquest, que ja té un carrer dedicat a Camporrells, ben bé es mereixeria que li dediquéssim un any.

No és una exageració dir que alguns dels que hem estat lectors del llibre i que, de resultes del que diu, som fills d'una manera de valorar el nostre poble i, molt important, d'haver participat activament en iniciatives com ara él reviscolament i la recuperació del ball dels totxets.

En aquest bloc i com a homenatge i reconeixement a Josep Sistac i Zanuy, de Cas de Serafina, properament i abans de la festa, publicarem algun article sobre el personatge i la seva obra. S'accepten altres col·laboracions i adhesions a la iniciativa.

Jesús Garcia Omella, el primer dels bandúrries

Ahir sortia la notícia al Diario del Altoaragón de la mort de Jésús Garcia Omella, conegut a l'Aragó per la seva faceta musical en diferents formacions de polsació (bandúrria, llaüt, mandolina, guitarra...), de les quals en va ser mestre i director. El van trobar mort divendres prop d'Arguis on havia anat a mirar bolets. Només tenia 47 anys.

Vam coincidir a la "Orquestra Nueva Sertoriana" a Osca en els primers anys de la dècada dels vuitanta. Jesús Garcia "Omella" tocava la bandúrria en una brillant formació dirigida pel mestre Santos Pueyo i que comptava amb instrumentistes destacats com Ballabriga, Betoré, Orduna... entre d'altres i, l'ànima de la formació, el Sr. Jesús Montull -un molt bon llaüt que va morir també molt jove-. Aquest últim va ser el que em va convidar a formar-ne part i de qui conservo un gran record.

Jesús G. Omella no era el primer bandúrria de l'orquestra en aquells moments, però per mi sempre ho va ser i, vist el seu currículum en el diari i rememorat els records que en tinc en aquests tristos moments, crec que s'ho mereixia. Discret com ben pocs músics he conegut, feia córrer els dits pels trastes de la bandúrria amb una agilitat i finesa admirables. Sentir-lo abans del concert com assajava l'entrada de El Molinero de Subiza (Oudrid) o de les virtuoses escales de la gran jota de La baturrica era un autèntic goig. No cal dir-ho, era un músic fi.

Crec que era l'any 1982 que en un pòrtic de les festes de Sant Llorenç d'Osca, amb la "Orquestra Nueva Sertoriana" vam fer un concert als claustres de l'Església de San Pedro el Viejo. D'aquell dia guardo una fotografia que ens vam fer tots dos poc abans de començar. En aquella ocasió jo tocava, a més de la guitarra, el requinto (germà petit del guitarró que es tocava a la rondalla de Camporrells i que tocaven alguns músics lliterans a principis del segle XX) en un passatge de El dúo de La Africana.

L'entranyable món de la música ha perdut un excel·lent músic i una gran persona. Al primer dels bandúrries, descansi en pau i vagi el condol per a tota la seva família.

Alguns enllaços prou il·lustratius:

- La notícia: http://www.diariodelaltoaragon.es/index.php?mod=noticias&mem=detalle&relcategoria=1019&idnoticia=294255

- http://www.sertoriana.org/

- http://www.broadcastyoutube.com/watch?v=BQ7cG2Vb_R4

Oda per Sant Agustí

Avui, diada de Sant Agustí hem volgut donar un toc poètic a un primer de maig que hauria pogut estar tràgic. No va ser així, gràcies a Déu.

Alguns lectors ens ho han demanat i publiquem una Oda entre romàntica i infantil, entre innocent i subtil.

No cal dir-ho. Esperem que us agradi.

PS. Abans o després de la lectura de l'Oda cal mirar al cel en una nit fosca de Camporrells, si pot ser de lluna plena, davant del maig i cap a un estel. Qui ho faci té dies de gràcia concedits, o de ben segur, uns instants màgics a la punta dels dits.

NIHIL OBSTAT

L'Adolf, de cal Susano: la ment

Adolf Tobeña Pallarès va nèixer a Graus l'any 1950, però el seu poble és Camporrells, com ja va proclamar en el pregó de la festa de l'any 2005. De cal Susano, nét de l'Adolfo i la Ramona, i fill de Pedret del Susano, que el va companyar aquell dia memorable mentre el llegia des del balcó de la Casa de la Vila. Fill del carrer Nou i antic estadant absort en els matins d'estiu dels anys cinquanta i seixanta dels branquils de cal Susano, d'on costava treure'l de la lectura perquè anés a dinar.

Catedràtic de Psicologia Mèdica i Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Bellaterra, on dirigeix el Departament de Psiquiatria i Medicina Legal. Com diria més d'un dels camporrellans que el coneixen en una conversa de cafè: quin cap que té aquell home! Autor de nombrosos llibres i més de 150 treball d'investigació sobre la neurociència, com ara el que ens ha portat a aquesta nota: El cervell eròtic. Rutes neurals d'amor i sexe.

El vaig conèixer a l'acabament d'una conferència a l'Auditori Vallhonrat, de la Caixa de Terrassa, i el darrer cop que el vaig veure anava a matacavall a buscar una filla que treballava d'hostessa en un acte de la patronal CECOT. No es pot dir pas que tinguem cap tracte, però en totes dues ocasions vaig pensar que era un deure saludar-lo i fer-li notar que en aquell moment algú del seu poble l'havia escoltat i li reconeixia personalment la seva vàlua.

Avui, l'escrit del bloc ja no va més enllà, ja que de la referència passem a facilitar al lector una entrevista al protagonista que es va publicar el passat dimecres 7 de maig al Diari de Sabadell. Apareix en un apartat que es diu Cara a cara i que el dirigeix Víctor Colomer, periodista que va tenir l'amabilitat de donar-me una referència telemàtica que afegeixo al final.

No cal dir-ho: esperem que us agradi!

Per saber-ne més:

http://www.drac.com/cac/200805/20080507.html

http://meusllibres.blogspot.com/2008/04/el-cervell-ertic-adolf-tobea.html

http://antalya.uab.es/dpsiquiatria/ca/equipDirectiu.php

Del mai al xop

Probablement, l’escrit anterior del bloc era una mica críptic, o dit d’una altra manera, no s’entenia i fins i tot podia embolicar algun amable lector. El títol deia aquestes paraules:

No sé pas què plantarem!

La realitat que es volia manifestar és la del canvi de concepció de la festa que s’apuntava i es comentava. Des de fa uns anys, ha anat canviant en la seva denominació i de mica en mica la plantada del maig –pronunciat mai- cada cop se sent més com la plantada del xop. El nom no fa la cosa, de vegades, però en aquest cas sí.

La festa és molt més que plantar un arbre, un vulgar xop. És el fet de plantar alguna cosa que metafòricament es diu maig i que representa molt sentits i significats que vénen directament dels seus orígens. La gent, evidentment no hi pensem en aquestes coses, però sí que som capaços de veure i entendre que la festa va molt més enllà de la pura física de tallar un arbre a cops de destral i de plantar-lo en un forat de la plaça.

Trobaríem molts referents on agafar-nos, com ara el del mateix nom de maig. Un mes on s’inicia el despertar de la vida, la primavera en el seu estat més pur, la concepció i fecundació de moltes coses. L’arbre és el símbol de la vida, com ja vam comentar en l’article de Nadal quan parlàvem de la tronca de Nadal al foc com el final d’un cicle. Ara, amb el maig, som tot just al principi.

El maig representa la força, la fertilitat, però també representa la comunitat, que com una sola tribu agafa l’arbre i en un esforç comú el clava a la mare terra. I un cop clavat, esclata l’alegria, el descans. No s’ha plantat un xop, s’ha plantat el maig. Per això el plantaven les colles de joves, generació rera generació fins avui, i el furtaven del bosc o del barranc per portar-lo al centre del lloc, al mig de la plaça de dalt. Un lloc davant de l’església on paradoxalment hi havia estat el fossar del comú. Tanta simbologia no es pot entendre sense la capacitat i la riquesa del símbol, de la gran metàfora, d’aquella que des de sempre ha fet que tothom que ho sap i no hi ha estat us pregunti:

- Ja heu plantat el maig?


Post Scriptum. Hem trobat aquest fragment d’una crònica dels fets de la plantada del maig d’aquest any que hem pensat que us pot interessar. Us la transcrivim i hi afegim una reproducció de l’original:

“Camporrells, en lo dia del primer de maig de l’any dos mil e vuit, en què se va van produir feits que les cròniques de la gent e les memòries recordaran per lo perill e la sort que van tindre quan los mossos e tota la gent que els acompanyaven van veure de com s’encenia una gran llumenària que no van entendre però que sabien que suposava gran perill per a menuts, messatges e grans e que aquesta llum es repetia fins a tres vegades com a si fos la negació de Sant Pere provocant un gran espant que va fer fugir tot hom però que gràcies a la protecció dels sants e d’altres forces ignorades va ser de la sort que nengú prengués mal. Passats dos jorns lo maig es va plantar davant l’admiració e l’alegria de xics e grans que van veure com allò que havien vist fer, havien feit e fien e amostrarien a la seua canalla havia tornat a fer-se per joldra de tot hom.”

Crònica del primer de maig de l’any que passa vuit del segle vint-i-u

Pergamí original autèntic