Josep Sistac i Zanuy, vida, culte i folklore (i V)

Benvolgut lector,

Abans de començar el capítol V, un breu apunt.

Amb aquest capítol s'acaba l'article dedicat al 60è aniversari de la publicació del llibre "Vida, Culto y Folklore de los Santos Abdón y Senén", d'en Josep Sistac i Zanuy. Hem seguit el guió d'aquests punts en el seu desenvolupament i ara volem acabar fent esment de la part que dedica a les tradicions populars de Camporrells, de les quals en destaca el ball dels totxets. Ara fa seixanta anys, el mateix dia de la festa, l'autor data l'edició del llibre com a element simbòlic i, probablement, com una picada d'ullet als seus lectors.

Us deixem com a darrera il·lustració la imatge 46 de l'auca que acompanya el llibre, dels totxetaires dansant a la plaça de dalt, davant de l'església de Sant Pere i de les imatges dels sants.

Si en alguns moments, l'article ha estat una mica feixuc, ja ens perdonareu. La intenció era bona.

Que passeu un bon estiu ! [7]

“.... y folclore”: el ball dels totxets

Una altra de les fonts van ésser els estudis ja realitzats per estudiosos del folclore de finals de segle XIX i inicis del segle XX com va ser el gran Joan Amades, que esmenta dades de Camporrells de costums perduts feia anys, però encara en el record dels més grans, com era la pastorada, o d’altres que ja no estaven en el record dels vius com era el ball dels palitrocs o de les cintes, i que havien estat recollits en les expedicions que van donar informació per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

No es pot parlar del llibre sense fer esment al capítol dedicat al ball dels totxets on amb tot detall els explica. Ara bé, un tema com aquest no el podem explicar en unes poques línies i de ben segur que ens demanaria un altre article monogràfic.

Per acabar, només dir que aquests articles han estat redactats amb l’ànim de deixar constància del seixantè aniversari de la publicació del llibre dels sants, en un any en què el ball dels totxets tot just fa vint-i-nou que es va recuperar i que, per tant, s’ha ballat sense interrupcions trenta festes seguides. De ben segur que això no hauria estat pas possible sense l’obra d’en Josep Sistac i Zanuy.

Bones festes a tothom!!!

[7]

Autor dels articles del 60è aniversari: Josep Ramon Vidal i Cosialls. Estudiós afeccionat -gratis et amore- sobre temes relacionats amb Camporrells (La Llitera), d’abans i d’ara. Amb paraules de qualsevol vocalista d’una bona orquestra de la festa: d’ahir, d’avui i... de sempre, com les bones cançons.

Voleu dir que havia d'acabar així?

La diada de Tots Sants de l'any passat vaig tenir la bona pensada de fer unes quantes fotografies de llocs de Camporrells que vaig creure que calia com ara la primera foto publicada en aquest bloc, d'un arbre d'un dels canals de rec de la bassa del Molar (del pantà) que té el perill de morir pels efectes de la canalització de l'aigua de reg.

Després de voltar pel pantà, vaig recórrer alguns carrers i, per sort, vaig fer algunes fotografies de portalades que ja tenia, però en un estat que no permetia veure massa bé les inscripcions i els dibuixos. Un dels carrers va ser el Major, el principal de l'antic nucli medieval de Camporrells, castigat com cap altre pel pas del temps i la degradació arquitectònica. En aquest recorregut, per sort, vaig fotografiar la portalada de cas de Manxor (Malxor o Melcior, segons la pronúncia). Era obligat, ja que de les poques cases que no han anat a terra, era la que presentava més perill i, a més, conservava una portalada que era -malauradament, ja no ho és- digna de conservació.

He afegit com a primera imatge la portalada sencera, amb la indicació de les parts per la riquesa que presentava i per les diferències notables amb les que hi ha a d'altres cases, la immensa majoria, d'arcada de mig punt. Els elements destacats, de dalt a baix, són els següents:

• Sobreclau. Pedra a sobre de la clau, de forma rectangular amb els cantons arrodonits, amb inscripció del nom del propietari i, sobre bloc en relleu, de l'any de creació de l'edifici (1788). Després la comentarem més detalladament.
• Clau de l'arc. Composada per dues dovelles, quan el més habitual és que en sigui una que tanqui l'arc i que rebi la força del pes.
• Dovelles de contraclau de dimensions notables i que tanquen l'arc.
• Salmer o dovelles de coixí. El salmer és una pedra picada amb el llit horitzontal i un costat tallat en pla inclinat col·locada a la part superior d'un pilar per rebre el pes de la primera dovella. És l'única portalada de Camporrells que en tenia.
• Base o peu del lateral, amb motllures escòcia (còncaves) i un plint que el tanca per sota. Només es conservava a la dreta de la portalada.
• Llindar de tres pedres desgastades.
• Branquil, que anava des de la portalada fins a la cantonada amb la paret esquerra de l'edifici.

L'arc d'aquesta portalada és un arc escarser, més evolucionat que el de mig punt, que té el centre situat per sota de la línia d'arrencada. Veureu que no acaba verticalment i que fa una empenta horitzontal que resol amb els salmers.

També presentem el detall de la pedra sobreclau amb una remarca de la inscripció, que deia:

....... ONIO A G

A 1788 ÑO

MATEU BENABARE

D'aquest any 1788 -com a curiositat- es pot dir que un brau mariner de nom Antoni Barceló i Pont de la Terra (Palma, Mallorca, 1717-1797), feia pocs anys que havia comandat una esquadra de trenta vaixells que va bloquejar Gibraltar. Si recordeu la lletra de la cançó de Barceló del ball dels totxets, hi trobareu probablement alguna relació.

Bé, amable lector, no volem anar més enllà. Només deixem dues imatges del procés final de la casa. La primera, de l'esvoranc de la paret del 21 de maig; la segona, dels efectes de la diada de Sant Jaume i l'estat actual després de fer-la caure.

- Voleu dir que la portalada havia d'acabar així?

Dos cases a terra

Avui és diada de Sant Jaume, sant prou conegut a Camporrells.

Només una nota, com a mínim, decebedora. Dos cases han anat a terra pel perill que tenien de caure. La primera, cas de Menal, al carrer de la Sèquia; feia anys que no hi vivia ningú. L'altra, cas de Manxor (Melcior), al carrer Major, que fa poc es va obrir per la paret que donava a l'antic casal de Cambrai. No és una bona notícia. Un altre dia, parlarem amb deteniment. Per cert, recordeu la portalada d'aquesta darrera?

- Mira que n'era de maca, recoi! Tot just enguany fa dos-cents vint anys que es va fer.

... i folklore (IV)

En aquell moment, en Josep Sistac tenia 41 anys i tota una sèrie de projectes pel davant de reconstrucció del patrimoni religiós local centrat en l’església de Sant Pere i l’ermita dels Sants Màrtirs, que van patir la destrucció dels altars i les imatges en el període de la guerra.

El llibre se’n pot considerar la certificació de l‘inici, ja que els diners de la seva venda anaven destinats a la reconstrucció dels altars i, a més, contenia un full de capta per als fidels devots dels sants i per a tots aquells que s’estimaven Camporrells. De fet, és un compendi que recull amb detall la vida i el culte als Sants Abdon i Senén arreu, principalment a poblacions de parla catalana de punta a punta del país. Des d’Arles al Vallespir, fins a Cullera al País Valencià, passant per Biosca a la Segarra o arribant al seu poble, Camporrells, a la Llitera va repassant formes i maneres de culte que en molts casos avui encara es mantenen.

Una part molt important els dedica als goigs. Els goigs, com a expressió popular nascuda al voltant dels segles XVII i XVIII ....recull en vers els fets miraculosos que se suposa van patir els dos sants. Aquests es continuen cantant el dia de la festa –el 30 de juliol- i el dia que es va a l’ermita dels Màrtirs, el primer diumenge de setembre, de manera que es mantenen força vius en la tradició popular actual.

Una edició nova acompanya el llibre, a més a més d’una estampa –publicada a l’article del dimecres anterior- que esmenta una dada curiosa: que els sants són copatrons de Barcelona i “protectors d’agricultors i hortolans, i advocats contra les pedregades, els llamps i la pesta” i que recull un antic gravat molt interessant pels seus detalls dels sants i de la simbologia que els caracteritzava i distingia.[6]

A més a més, conté una auca editada en català, amb la història dels sants i un final que detalla la seva relació com a patrons de Camporrells. Aquesta auca va ésser realitzada expressament per al llibre amb versos escrits per l’industrial Joaquim Clavell Borràs i amb gravats sobre boix del ja esmentat Enric C. Ricart. D’aquesta auca se’n conserven dues edicions, una amb errades ortogràfiques i l’altra impecablement corregida i editada. Us en posem una mostra de la segona, concretament de la imatge 46, i del peu d’autoria.

El llibre va ser imprès en els tallers de les Gràfiques Ramon Sopena, de Barcelona, i acabat el 30 de juliol de 1948, diada dels sants, com així ens recorda l’autor en el seu tancament.

[6] Fixem-nos en la corona i el ceptre reials, com a símbol del seu orígen noble –eren prínceps perses-, la corona de llorer i la palma, com a distintiu dels màrtirs; les espigues de blat, els raïms i altres fruits de la terra per a expressar la protecció que exercien sobre la pagesia...

(aquest article s'acabarà de publicar el dia 30 de juliol de 2008, 60è aniversari del llibre dels Sants)

... i folklore (III)

“Vida, culto ...... de los Santos Abdón y Senén”

Una de les característiques més destacades de Josep Sistac era la seva profunda religiositat, que en tot moment reivindica com quan fa la dedicatòria del llibre al seu pare, Francisco Sistac Aguilaniedo, que esmenta com a “un ciudadano ejemplar y un modelo señero de caballeros cristianos”

De fet, ell ja manifesta que és l’autèntica devoció als sants la que el porta a escriure’l, així com la gran estima i admiració que té envers al seu poble, la seva tradició i els seus costums. Tots dos motius, religiosos de ferma creença i romàntics de gran sentiment, són els pilars que basteixen el desenvolupament de l'obra.

Sistac delimita com un dels fils conductors d'aquesta una visió general de l’advocació dels sants a l’antiga Corona i, per això, comença esmentant de manera insistent que són antics co-patrons de Barcelona (des de l’any 1474) i patrons de molts llocs de Catalunya, Aragó, València i el sud de França.

El fet de ser publicat l’any 1948 fa pensar que poc després d’acabada la guerra civil que va deixar el país malmès i en una situació molt difícil –el 3 d’abril de 1938, feia només deu anys, havien entrat les tropes franquistes a Camporrells i a d’altres pobles del voltant-, en Josep Sistac ja va iniciar la recerca i les feines d’elaboració d’aquesta obra.

Per a la seva redacció va realitzar un ingent procés de recull i elaboració de materials i va contactar amb personatges destacats en cada un dels camps a investigar i tasques a fer, com ara: el reconegut gravador Enric C. Ricart (1893-1960)[2] que va realitzar una xil·lografia en boix de l’auca dels sants i una altra d’una nova edició dels goigs; el pare reverend Francesc de Paula Baldelló (Barcelona, 1887-1977)[3] –de l’Institut Espanyol de Musicologia i del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC)-, que el va ajudar a recollir les melodies del ball dels totxets –amb una feina prèvia del mestre de música Antònio Tobeña, Susanet, fill del mateix poble-,... i, molt important, amb l’il·lustre senyor Joaquím Sopena, un dels editors més importants de la Barcelona d’aquells moments, sense el qual la brillantor i excel·lència de l’edició no haurien estat pas factibles.[4] Amb ell, va establir una gran amistat, com es pot deduir de la dedicatòria personalitzada que li va escriure en l’exemplar núm. 19 de l’edició limitada gravada en or amb aquestes paraules, datades el dia del Pilar de 1948:

“ Al distinguido Señor:

Don Joaquín Sopena Domper, como homenaje de admiración y de gratitud rendido al dinamismo de su talento y a la generosidad inagotable de su corazón.
JSZ
12 octubre 1948”[5]

[2] Vegeu l’article que li vam dedicar en aquest bloc: E. C. Ricart, el xilògraf, i els nostres Goigs (dissabte, 22 de desembre de 2007).

[3] Francesc de Paula Baldelló Benosa va ser un gran musicòleg i organista. Va fer divulgació del cantg gregorià i va investigar la música catalana popular i culta.

[4] Recordem l’edició del Diccionari Sopena i de l’Enciclopèdia Sopena. L’Editorial Sopena havia estat fundada l’any 1894 per Ramon Sopena i es dedicava bàsicament a l’edició de diccionaris bilingües i de llengua espanyola.

[5] Aquest exemplar el vaig aconseguir a la llibreria de vell Givernau de Barcelona, on l’havia localitzat el meu gran amic i investigador Valerià Labara i Ballestar. Segurament, els hereus de la casa Sopena l’havien venut dins de la seva biblioteca particular i d’aquesta manera l’any 1996 (comprat el 29 d'abril) va arribar casualment a les meves mans. En el proper article reproduirem el facsímil de la dedicatòria.

(... segueix dimecres 23 de juliol)

.... i folklore (II)

Cap al cap i casal

Josep Sistac va fer els estudis d’enginyer industrial després de la guerra civil i apareix a la relació de la promoció 1953-54 d’enginyers industrials de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, i la seva vida professional va transcòrrer a la Barcelona d’abans i després del conflicte. Ell mateix manifesta en el pròleg del llibre que porta anys exercint la seva professió d’electrotècnic, a la qual s’hi va dedicar amb autèntica devoció. Ho fa amb aquestes paraules:

“Desde hace varios lustros, me hallo consagrado por entero a mi profesión de electrotécnico. La Electrotecnia, esa moderna e interesantísima rama de la ciencia, que con sus progresos ha acelerado el ritmo y mudado la faz de la civilización humana, la he servido con verdadera vocación desde todos los ángulos en que puede ser divisada.”

Fruit d’aquesta dedicació van ser publicacions com ara “Los Transportes de Energía Eléctrica en Corriente Continua a muy Alta Tensión” (Associació Electrotècnica Espanyola: Barcelona, 1944), text de la conferència que va pronunciar el 21 d’abril de 1944 al Saló d’Actes de l’Agrupació de Barcelona de l’Associació Electrotècnica Espanyola, de la qual era el tresorer. També va exercir de professor a l’Escola Industrial de Barcelona i va ser gerent de la Sociedad Española de Electricidad Brow Boveri, de Barcelona.

A Barcelona va participar intensament en la vida associativa de la ciutat que es movia al voltant de les organitzacions religioses i va ésser Vicepresident del Consell Diocesà de Barcelona dels Homes d’Acció Catòlica i Obrer de la Molt Il·lustre Junta d’Obra de la Parròquia de la Preciosíssima Sant de Nostre Senyor Jesucrist.

Com a investigador, va conèixer de primera mà institucions tan rellevants com ara l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, l’Arxiu Mas o la Biblioteca de Catalunya, on va investigar a fons i hi va trobar molts dels documents i objectes que va fotografiar i incloure en el llibre.

Sens dubte, és prou evident que es movia en els cenacles culturals que quedaven en aquella època de postguerra i que era un dels seguidors de la tradició investigadora catalana, amb cites, amistats i col·laboracions que després comentarem.

(segueix dimecres 16 de juliol...)

Josep Sistac i Zanuy, vida, culte i folklore (I)

A Jesús Conte Oliveros (Abiego, 1932-Illa de Pasqua, 2007), que ha estat el més gran coneixedor dels personatges dels pobles de la província d’Osca

Com a costum ben arrelat, tenim la tendència a escriure en els moments d’aniversaris dels naixements o dels decesos de personatges, poc o molt coneguts, que ens han deixat un llegat dels fets de la seva vida. És molt lògic, ja que són dates molt precises per als estudiosos, encara que per als protagonistes –com ja se sap- són dels moments en què ben poc van decidir.

No és aquest el cas d’en Josep Sistac i Zanuy, personatge per a molts de ben segur poc conegut, però amb una trajectòria vital digna de lloança i mereixedora d’aquestes línies, de la qual jo en sóc un dels seus hereus morals. Per això, és de justícia dedicar-li aquest article en el seixanta aniversari de la publicació d’una obra seva que ha estat cabdal per a mi i, probablement, per a moltes altres persones relacionades amb Camporrells o, també, amb el culte a “Sant Nin i Sant Non” (com són coneguts popularment els Sants Abdon i Senén), o potser només amb la història religiosa i el folclore del nostre país. Es tracta de “Vida, culto y folclore de los Santos Abdón y San Senén”[1], llibre magnífic publicat a Barcelona per la prestigiosa editorial Ramon Sopena l’any 1948, en una època de postguerra plena de dificultats i només nou anys després de l'acabament de la guerra civil.

Un home de Camporrells

En Josep Sistac i Zanuy va néixer a Camporrells l’any 1907 i, malauradament, va morir molt jove a la ciutat comtal l’any 1962, amb només 55 anys d’edat.

Encara que des de ben petit va viure a Barcelona, la seva vida va estar vinculada en tot moment al seu lloc d’origen. En tot moment manifesta una admiració i una estima per les coses pròpies, pels seus orígens. Des de la casa pairal, -“cas de Serafina”, que té una pedra clau amb la inscripció “Sant Antoni Any 1763” a sota d’una capelleta del mateix sant- fins a llocs que li podrien recordar la seva infantesa, com ara el salt de la Tolla , o a les imatges idíl·liques i molt idealitzades de la dura vida en aquell món rural de la primera part del segle XX.

En lògica línia amb aquest sentiment, va dedicar uns capítols a Camporrells –“la bienaventurada patria chica”, com ell l’anomena en la introducció del llibre-, amb una part descriptiva des de diferents vessants, una molt explícita de la vida religiosa i una altra de folclòrica, amb una descripció detallada d’una part molt important de la tradició: el ball dels totxets.

(segueix dimecres 9 de juliol...)

[1] Se'n van fer dues edicions. Una limitada i numerada, enquadernada en pell i gravada en or, de només cent exemplars. L’altra, més senzilla, era més extensa, encara que desconeixem el nombre d’exemplars.