Crònica de l'acte del 60 aniversari

Són dos quarts de vuit. Diada de Sant Fèlix. 30 d’agost de l’any 2008. Som al primer pis de la casa social de Camporrells, tot just al damunt del cafè. Podríem estar sols, però molta gent ja estan asseguts a les cadires. No queden pràcticament forats i passa poca estona i la sala està plena de gom a gom. Molta gent dreta. Han desfilat padrines i padrins, joves, nens i nenes de moltes cases del lloc. La sala fa goig. Tots estan esperant a veure què diran aquell xicot de Serafina i aquell nen del Secretari. Una reproducció del cartell anunciador de l’acte projectat en una pantalla presideix l’escenari. A dins, la gent fan petar la xerrada, això per si sol ja és un èxit. A fora se sent el tremit de les incansables jotes del pregó de l’acte, que ara –després del d’ahir- malauradament ja ha tornat a la anormalitat de cada dia –bé, de fet de cada dècada-, només en castellà. Serà que el català no entra pel micro? Tot podria ser.

Ramon i jo havíem fet una juguesca sobre si passaríem o no de cinquanta-un assistents. Una ullada a la sala i no cal pensar-hi gaire. Hem passat de cent. Això ben bé es mereix un sopar. El farem.

Josep Guillen (Pepito de la Justa), l’il·lustre alcalde en funcions engega la presentació. Propera. Viscuda. Emotiva. Documentada. Impecable. Comença amb una reflexió de com va passar de pensar que el llibre era només patrimoni dels rics –és una manera de dir- a adonar-se que era una riquesa del lloc. De com es va emocionar quan va veure els sants a l’Església del Pi de Barcelona, dels seus coneixements dels llocs on els tenen com a patrons, de la magnífica auca en català que acompanya el llibre.... i, finalment, fa una pinzellada biogràfica dels dos ponents que parlarem. En aquell moment ja ens fa una remarca molt important del continut de la xerrada: som una mica hereus de l’obra d’en Josep Sistac? Només dir la darrera paraula, la gent ja fa un sentit aplaudiment. Coi, comencem bé.

Després parlem els ponents, com a professionals amb el rigor que pretenem i que se suposa que hem de tenir i, d'una altra banda, com a personatges locals “de guerra” amb l’emotivitat que comporta parlar d’un tema teu, bé, nostre, en justícia, de tot el lloc. Passem 67 imatges que van des de les familiars a les pròpies del llibre i també a d’altres que conviden a la reflexió. I sobre elles parlem i parlem, fins a una mica més d’una hora i un quart. El públic de Camporrells, com sempre, ha seguit la conferència amb un silenci que és mostra de la seva formació i educació, com quan el polit director de l’orquestra Marina el va felicitar en una festa major dels anys vuitanta després d’un concert a l’església que ens va commoure quan un abrandat violí va interpretar magistralment les "Csárdás”, de Monti. Això no ha canviat. És el Camporrells de sempre.

Ramon de Serafina acaba la xerrada dient que tots hauran de fer els deures. Cares de pòquer. Collons (bé, ací hi podríem dir cordills, coi, ep!...), ara què ens farà fer? Una entrevista col·lectiva? Unes preguntes d’examen? Nooo! Cantarem plegats els goigs.

- Vinga, Gemma, dóna l’entrada! Des del públic, com era just i necessari –agafant paraules religioses i certes-, la Gemma entra amb veu clara en la primer estrofa dels goigs: “Pues que sois....”. Tothom s’hi enganxa. La música acaba d’unir la gent i en un cant impecable amb passatges a doble veu que fan posar la pell de gallina, Camporrells està cantant els goigs. Fem tres estrofes. La darrera és la que no pot faltar: “Los de Camporrells con celo...”. Ara sí que es pot dir: això ha anat bé!

En acabat, les felicitacions són incomptables i no es poden esmentar personalment perquè l’emotivitat de cada una d’elles les fa irrepetibles. Uns han plorat, uns altres s’han emocionat, alguns ens diuen que han sentit coses que els han descobert que tenim molt i que s’ha de conservar, molts expressen sincerament que els ha agradat molt. Els conferenciats ens quedem parats, és molt més del que podíem esperar. Hem donat una mica i hem rebut molt. Us estem molt agraïts, Camporrells.

Toca el ponxo. Fresquet. Boníssim. I la coca. Toveta. Boníssima. La beguda nacional de Camporrells ha eixit dels límits estrictes de la festa i s’ha presentat com a part imprescindible de l’acte. Valia la pena. A tots els que l’heu fet, gràcies. Allà, també hi havia el rigor i l’emotivitat... i el desig de que sortís ben bo.

Bé, acabem. Avui és diada de Sant Ramon. S’ha acabat l’estiu. La festa de l’any que ve serà el 30è aniversari de la recuperació del ball dels totxets (1979-2009). Aquest acte dedicat al llibre dels sants i a Josep Sistac també podria ser un bon punt de sortida per a preparar alguns actuacions que puguin bastir aquesta commemoració. Comptem amb tots vosaltres, amables lectors d’aquest bloc.

PS. Si voleu, aquí podreu sentir les "Csárdás" de Monti, que des de sempre la gent de Camporrells -amb molt bon criteri musical i una llarga tradició d'excel·lents músics- han conegut, reconegut i valorat quan algun gran violinista gosava tocar-les en el concert de la festa. Un visca final per a les "Csárdás" de Monti!

http://www.youtube.com/watch?v=BF9uQI-SRv4&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=qeNKiilwpdk&feature=related

PS. Avui, primer de setembre, hem trobat una versió pura de l'obra interpretada per un famós i virtuós coreà, Danny Takagi. Hauria estat poc elegant no facilitar-vos l'enllaç. Que passeu una bona estona!

http://www.youtube.com/watch?v=Op7GsUAiRnM&feature=related//

Acte a Camporrells en commemoració dels 60 anys de la publicació del llibre dels Sants

Com podeu veure, finalment es farà un acte de commemoració de la publicació del llibre dels Sants. Serà a Camporrells, dissabte 30 d'agost a dos quarts de vuit.

Vol ser un acte popular, digne i festiu alhora. Tots hi sou convidats.

Us hi esperem!!!

Josep Sistac i Zanuy, vida, culte i folklore (i V)

Benvolgut lector,

Abans de començar el capítol V, un breu apunt.

Amb aquest capítol s'acaba l'article dedicat al 60è aniversari de la publicació del llibre "Vida, Culto y Folklore de los Santos Abdón y Senén", d'en Josep Sistac i Zanuy. Hem seguit el guió d'aquests punts en el seu desenvolupament i ara volem acabar fent esment de la part que dedica a les tradicions populars de Camporrells, de les quals en destaca el ball dels totxets. Ara fa seixanta anys, el mateix dia de la festa, l'autor data l'edició del llibre com a element simbòlic i, probablement, com una picada d'ullet als seus lectors.

Us deixem com a darrera il·lustració la imatge 46 de l'auca que acompanya el llibre, dels totxetaires dansant a la plaça de dalt, davant de l'església de Sant Pere i de les imatges dels sants.

Si en alguns moments, l'article ha estat una mica feixuc, ja ens perdonareu. La intenció era bona.

Que passeu un bon estiu ! [7]

“.... y folclore”: el ball dels totxets

Una altra de les fonts van ésser els estudis ja realitzats per estudiosos del folclore de finals de segle XIX i inicis del segle XX com va ser el gran Joan Amades, que esmenta dades de Camporrells de costums perduts feia anys, però encara en el record dels més grans, com era la pastorada, o d’altres que ja no estaven en el record dels vius com era el ball dels palitrocs o de les cintes, i que havien estat recollits en les expedicions que van donar informació per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

No es pot parlar del llibre sense fer esment al capítol dedicat al ball dels totxets on amb tot detall els explica. Ara bé, un tema com aquest no el podem explicar en unes poques línies i de ben segur que ens demanaria un altre article monogràfic.

Per acabar, només dir que aquests articles han estat redactats amb l’ànim de deixar constància del seixantè aniversari de la publicació del llibre dels sants, en un any en què el ball dels totxets tot just fa vint-i-nou que es va recuperar i que, per tant, s’ha ballat sense interrupcions trenta festes seguides. De ben segur que això no hauria estat pas possible sense l’obra d’en Josep Sistac i Zanuy.

Bones festes a tothom!!!

[7]

Autor dels articles del 60è aniversari: Josep Ramon Vidal i Cosialls. Estudiós afeccionat -gratis et amore- sobre temes relacionats amb Camporrells (La Llitera), d’abans i d’ara. Amb paraules de qualsevol vocalista d’una bona orquestra de la festa: d’ahir, d’avui i... de sempre, com les bones cançons.

Voleu dir que havia d'acabar així?

La diada de Tots Sants de l'any passat vaig tenir la bona pensada de fer unes quantes fotografies de llocs de Camporrells que vaig creure que calia com ara la primera foto publicada en aquest bloc, d'un arbre d'un dels canals de rec de la bassa del Molar (del pantà) que té el perill de morir pels efectes de la canalització de l'aigua de reg.

Després de voltar pel pantà, vaig recórrer alguns carrers i, per sort, vaig fer algunes fotografies de portalades que ja tenia, però en un estat que no permetia veure massa bé les inscripcions i els dibuixos. Un dels carrers va ser el Major, el principal de l'antic nucli medieval de Camporrells, castigat com cap altre pel pas del temps i la degradació arquitectònica. En aquest recorregut, per sort, vaig fotografiar la portalada de cas de Manxor (Malxor o Melcior, segons la pronúncia). Era obligat, ja que de les poques cases que no han anat a terra, era la que presentava més perill i, a més, conservava una portalada que era -malauradament, ja no ho és- digna de conservació.

He afegit com a primera imatge la portalada sencera, amb la indicació de les parts per la riquesa que presentava i per les diferències notables amb les que hi ha a d'altres cases, la immensa majoria, d'arcada de mig punt. Els elements destacats, de dalt a baix, són els següents:

• Sobreclau. Pedra a sobre de la clau, de forma rectangular amb els cantons arrodonits, amb inscripció del nom del propietari i, sobre bloc en relleu, de l'any de creació de l'edifici (1788). Després la comentarem més detalladament.
• Clau de l'arc. Composada per dues dovelles, quan el més habitual és que en sigui una que tanqui l'arc i que rebi la força del pes.
• Dovelles de contraclau de dimensions notables i que tanquen l'arc.
• Salmer o dovelles de coixí. El salmer és una pedra picada amb el llit horitzontal i un costat tallat en pla inclinat col·locada a la part superior d'un pilar per rebre el pes de la primera dovella. És l'única portalada de Camporrells que en tenia.
• Base o peu del lateral, amb motllures escòcia (còncaves) i un plint que el tanca per sota. Només es conservava a la dreta de la portalada.
• Llindar de tres pedres desgastades.
• Branquil, que anava des de la portalada fins a la cantonada amb la paret esquerra de l'edifici.

L'arc d'aquesta portalada és un arc escarser, més evolucionat que el de mig punt, que té el centre situat per sota de la línia d'arrencada. Veureu que no acaba verticalment i que fa una empenta horitzontal que resol amb els salmers.

També presentem el detall de la pedra sobreclau amb una remarca de la inscripció, que deia:

....... ONIO A G

A 1788 ÑO

MATEU BENABARE

D'aquest any 1788 -com a curiositat- es pot dir que un brau mariner de nom Antoni Barceló i Pont de la Terra (Palma, Mallorca, 1717-1797), feia pocs anys que havia comandat una esquadra de trenta vaixells que va bloquejar Gibraltar. Si recordeu la lletra de la cançó de Barceló del ball dels totxets, hi trobareu probablement alguna relació.

Bé, amable lector, no volem anar més enllà. Només deixem dues imatges del procés final de la casa. La primera, de l'esvoranc de la paret del 21 de maig; la segona, dels efectes de la diada de Sant Jaume i l'estat actual després de fer-la caure.

- Voleu dir que la portalada havia d'acabar així?

Dos cases a terra

Avui és diada de Sant Jaume, sant prou conegut a Camporrells.

Només una nota, com a mínim, decebedora. Dos cases han anat a terra pel perill que tenien de caure. La primera, cas de Menal, al carrer de la Sèquia; feia anys que no hi vivia ningú. L'altra, cas de Manxor (Melcior), al carrer Major, que fa poc es va obrir per la paret que donava a l'antic casal de Cambrai. No és una bona notícia. Un altre dia, parlarem amb deteniment. Per cert, recordeu la portalada d'aquesta darrera?

- Mira que n'era de maca, recoi! Tot just enguany fa dos-cents vint anys que es va fer.

... i folklore (IV)

En aquell moment, en Josep Sistac tenia 41 anys i tota una sèrie de projectes pel davant de reconstrucció del patrimoni religiós local centrat en l’església de Sant Pere i l’ermita dels Sants Màrtirs, que van patir la destrucció dels altars i les imatges en el període de la guerra.

El llibre se’n pot considerar la certificació de l‘inici, ja que els diners de la seva venda anaven destinats a la reconstrucció dels altars i, a més, contenia un full de capta per als fidels devots dels sants i per a tots aquells que s’estimaven Camporrells. De fet, és un compendi que recull amb detall la vida i el culte als Sants Abdon i Senén arreu, principalment a poblacions de parla catalana de punta a punta del país. Des d’Arles al Vallespir, fins a Cullera al País Valencià, passant per Biosca a la Segarra o arribant al seu poble, Camporrells, a la Llitera va repassant formes i maneres de culte que en molts casos avui encara es mantenen.

Una part molt important els dedica als goigs. Els goigs, com a expressió popular nascuda al voltant dels segles XVII i XVIII ....recull en vers els fets miraculosos que se suposa van patir els dos sants. Aquests es continuen cantant el dia de la festa –el 30 de juliol- i el dia que es va a l’ermita dels Màrtirs, el primer diumenge de setembre, de manera que es mantenen força vius en la tradició popular actual.

Una edició nova acompanya el llibre, a més a més d’una estampa –publicada a l’article del dimecres anterior- que esmenta una dada curiosa: que els sants són copatrons de Barcelona i “protectors d’agricultors i hortolans, i advocats contra les pedregades, els llamps i la pesta” i que recull un antic gravat molt interessant pels seus detalls dels sants i de la simbologia que els caracteritzava i distingia.[6]

A més a més, conté una auca editada en català, amb la història dels sants i un final que detalla la seva relació com a patrons de Camporrells. Aquesta auca va ésser realitzada expressament per al llibre amb versos escrits per l’industrial Joaquim Clavell Borràs i amb gravats sobre boix del ja esmentat Enric C. Ricart. D’aquesta auca se’n conserven dues edicions, una amb errades ortogràfiques i l’altra impecablement corregida i editada. Us en posem una mostra de la segona, concretament de la imatge 46, i del peu d’autoria.

El llibre va ser imprès en els tallers de les Gràfiques Ramon Sopena, de Barcelona, i acabat el 30 de juliol de 1948, diada dels sants, com així ens recorda l’autor en el seu tancament.

[6] Fixem-nos en la corona i el ceptre reials, com a símbol del seu orígen noble –eren prínceps perses-, la corona de llorer i la palma, com a distintiu dels màrtirs; les espigues de blat, els raïms i altres fruits de la terra per a expressar la protecció que exercien sobre la pagesia...

(aquest article s'acabarà de publicar el dia 30 de juliol de 2008, 60è aniversari del llibre dels Sants)

... i folklore (III)

“Vida, culto ...... de los Santos Abdón y Senén”

Una de les característiques més destacades de Josep Sistac era la seva profunda religiositat, que en tot moment reivindica com quan fa la dedicatòria del llibre al seu pare, Francisco Sistac Aguilaniedo, que esmenta com a “un ciudadano ejemplar y un modelo señero de caballeros cristianos”

De fet, ell ja manifesta que és l’autèntica devoció als sants la que el porta a escriure’l, així com la gran estima i admiració que té envers al seu poble, la seva tradició i els seus costums. Tots dos motius, religiosos de ferma creença i romàntics de gran sentiment, són els pilars que basteixen el desenvolupament de l'obra.

Sistac delimita com un dels fils conductors d'aquesta una visió general de l’advocació dels sants a l’antiga Corona i, per això, comença esmentant de manera insistent que són antics co-patrons de Barcelona (des de l’any 1474) i patrons de molts llocs de Catalunya, Aragó, València i el sud de França.

El fet de ser publicat l’any 1948 fa pensar que poc després d’acabada la guerra civil que va deixar el país malmès i en una situació molt difícil –el 3 d’abril de 1938, feia només deu anys, havien entrat les tropes franquistes a Camporrells i a d’altres pobles del voltant-, en Josep Sistac ja va iniciar la recerca i les feines d’elaboració d’aquesta obra.

Per a la seva redacció va realitzar un ingent procés de recull i elaboració de materials i va contactar amb personatges destacats en cada un dels camps a investigar i tasques a fer, com ara: el reconegut gravador Enric C. Ricart (1893-1960)[2] que va realitzar una xil·lografia en boix de l’auca dels sants i una altra d’una nova edició dels goigs; el pare reverend Francesc de Paula Baldelló (Barcelona, 1887-1977)[3] –de l’Institut Espanyol de Musicologia i del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC)-, que el va ajudar a recollir les melodies del ball dels totxets –amb una feina prèvia del mestre de música Antònio Tobeña, Susanet, fill del mateix poble-,... i, molt important, amb l’il·lustre senyor Joaquím Sopena, un dels editors més importants de la Barcelona d’aquells moments, sense el qual la brillantor i excel·lència de l’edició no haurien estat pas factibles.[4] Amb ell, va establir una gran amistat, com es pot deduir de la dedicatòria personalitzada que li va escriure en l’exemplar núm. 19 de l’edició limitada gravada en or amb aquestes paraules, datades el dia del Pilar de 1948:

“ Al distinguido Señor:

Don Joaquín Sopena Domper, como homenaje de admiración y de gratitud rendido al dinamismo de su talento y a la generosidad inagotable de su corazón.
JSZ
12 octubre 1948”[5]

[2] Vegeu l’article que li vam dedicar en aquest bloc: E. C. Ricart, el xilògraf, i els nostres Goigs (dissabte, 22 de desembre de 2007).

[3] Francesc de Paula Baldelló Benosa va ser un gran musicòleg i organista. Va fer divulgació del cantg gregorià i va investigar la música catalana popular i culta.

[4] Recordem l’edició del Diccionari Sopena i de l’Enciclopèdia Sopena. L’Editorial Sopena havia estat fundada l’any 1894 per Ramon Sopena i es dedicava bàsicament a l’edició de diccionaris bilingües i de llengua espanyola.

[5] Aquest exemplar el vaig aconseguir a la llibreria de vell Givernau de Barcelona, on l’havia localitzat el meu gran amic i investigador Valerià Labara i Ballestar. Segurament, els hereus de la casa Sopena l’havien venut dins de la seva biblioteca particular i d’aquesta manera l’any 1996 (comprat el 29 d'abril) va arribar casualment a les meves mans. En el proper article reproduirem el facsímil de la dedicatòria.

(... segueix dimecres 23 de juliol)