dilluns, 26 de maig del 2008

Oda per Sant Agustí

Avui, diada de Sant Agustí hem volgut donar un toc poètic a un primer de maig que hauria pogut estar tràgic. No va ser així, gràcies a Déu.

Alguns lectors ens ho han demanat i publiquem una Oda entre romàntica i infantil, entre innocent i subtil.

No cal dir-ho. Esperem que us agradi.
PS. Abans o després de la lectura de l'Oda cal mirar al cel en una nit fosca de Camporrells, si pot ser de lluna plena, davant del maig i cap a un estel. Qui ho faci té dies de gràcia concedits, o de ben segur, uns instants màgics a la punta dels dits.
NIHIL OBSTAT



diumenge, 11 de maig del 2008

L'Adolf, de cal Susano: la ment

Adolf Tobeña Pallarès va nèixer a Graus l'any 1950, però el seu poble és Camporrells, com ja va proclamar en el pregó de la festa de l'any 2005. De cal Susano, nét de l'Adolfo i la Ramona, i fill de Pedret del Susano, que el va companyar aquell dia memorable mentre el llegia des del balcó de la Casa de la Vila. Fill del carrer Nou i antic estadant absort en els matins d'estiu dels anys cinquanta i seixanta dels branquils de cal Susano, d'on costava treure'l de la lectura perquè anés a dinar.

Catedràtic de Psicologia Mèdica i Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Bellaterra, on dirigeix el Departament de Psiquiatria i Medicina Legal. Com diria més d'un dels camporrellans que el coneixen en una conversa de cafè: quin cap que té aquell home! Autor de nombrosos llibres i més de 150 treball d'investigació sobre la neurociència, com ara el que ens ha portat a aquesta nota: El cervell eròtic. Rutes neurals d'amor i sexe.
El vaig conèixer a l'acabament d'una conferència a l'Auditori Vallhonrat, de la Caixa de Terrassa, i el darrer cop que el vaig veure anava a matacavall a buscar una filla que treballava d'hostessa en un acte de la patronal CECOT. No es pot dir pas que tinguem cap tracte, però en totes dues ocasions vaig pensar que era un deure saludar-lo i fer-li notar que en aquell moment algú del seu poble l'havia escoltat i li reconeixia personalment la seva vàlua.

Avui, l'escrit del bloc ja no va més enllà, ja que de la referència passem a facilitar al lector una entrevista al protagonista que es va publicar el passat dimecres 7 de maig al Diari de Sabadell. Apareix en un apartat que es diu Cara a cara i que el dirigeix Víctor Colomer, periodista que va tenir l'amabilitat de donar-me una referència telemàtica que afegeixo al final.
No cal dir-ho: esperem que us agradi!

Per saber-ne més:

dissabte, 3 de maig del 2008

Del mai al xop

Probablement, l’escrit anterior del bloc era una mica críptic, o dit d’una altra manera, no s’entenia i fins i tot podia embolicar algun amable lector. El títol deia aquestes paraules:
No sé pas què plantarem!


La realitat que es volia manifestar és la del canvi de concepció de la festa que s’apuntava i es comentava. Des de fa uns anys, ha anat canviant en la seva denominació i de mica en mica la plantada del maig –pronunciat mai- cada cop se sent més com la plantada del xop. El nom no fa la cosa, de vegades, però en aquest cas sí.

La festa és molt més que plantar un arbre, un vulgar xop. És el fet de plantar alguna cosa que metafòricament es diu maig i que representa molt sentits i significats que vénen directament dels seus orígens. La gent, evidentment no hi pensem en aquestes coses, però sí que som capaços de veure i entendre que la festa va molt més enllà de la pura física de tallar un arbre a cops de destral i de plantar-lo en un forat de la plaça.

Trobaríem molts referents on agafar-nos, com ara el del mateix nom de maig. Un mes on s’inicia el despertar de la vida, la primavera en el seu estat més pur, la concepció i fecundació de moltes coses. L’arbre és el símbol de la vida, com ja vam comentar en l’article de Nadal quan parlàvem de la tronca de Nadal al foc com el final d’un cicle. Ara, amb el maig, som tot just al principi.

El maig representa la força, la fertilitat, però també representa la comunitat, que com una sola tribu agafa l’arbre i en un esforç comú el clava a la mare terra. I un cop clavat, esclata l’alegria, el descans. No s’ha plantat un xop, s’ha plantat el maig. Per això el plantaven les colles de joves, generació rera generació fins avui, i el furtaven del bosc o del barranc per portar-lo al centre del lloc, al mig de la plaça de dalt. Un lloc davant de l’església on paradoxalment hi havia estat el fossar del comú. Tanta simbologia no es pot entendre sense la capacitat i la riquesa del símbol, de la gran metàfora, d’aquella que des de sempre ha fet que tothom que ho sap i no hi ha estat us pregunti:


- Ja heu plantat el maig?


Post Scriptum. Hem trobat aquest fragment d’una crònica dels fets de la plantada del maig d’aquest any que hem pensat que us pot interessar. Us la transcrivim i hi afegim una reproducció de l’original:

“Camporrells, en lo dia del primer de maig de l’any dos mil e vuit, en què se va van produir feits que les cròniques de la gent e les memòries recordaran per lo perill e la sort que van tindre quan los mossos e tota la gent que els acompanyaven van veure de com s’encenia una gran llumenària que no van entendre però que sabien que suposava gran perill per a menuts, messatges e grans e que aquesta llum es repetia fins a tres vegades com a si fos la negació de Sant Pere provocant un gran espant que va fer fugir tot hom però que gràcies a la protecció dels sants e d’altres forces ignorades va ser de la sort que nengú prengués mal. Passats dos jorns lo maig es va plantar davant l’admiració e l’alegria de xics e grans que van veure com allò que havien vist fer, havien feit e fien e amostrarien a la seua canalla havia tornat a fer-se per joldra de tot hom.”

Crònica del primer de maig de l’any que passa vuit del segle vint-i-u

Pergamí original autèntic