Són dos quarts de vuit. Diada de Sant Fèlix. 30 d’agost de l’any 2008. Som al primer pis de la casa social de Camporrells, tot just al damunt del cafè. Podríem estar sols, però molta gent ja estan asseguts a les cadires. No queden pràcticament forats i passa poca estona i la sala està plena de gom a gom. Molta gent dreta. Han desfilat padrines i padrins, joves, nens i nenes de moltes cases del lloc. La sala fa goig. Tots estan esperant a veure què diran aquell xicot de Serafina i aquell nen del Secretari. Una reproducció del cartell anunciador de l’acte projectat en una pantalla presideix l’escenari. A dins, la gent fan petar la xerrada, això per si sol ja és un èxit. A fora se sent el tremit de les incansables jotes del pregó de l’acte, que ara –després del d’ahir- malauradament ja ha tornat a la anormalitat de cada dia –bé, de fet de cada dècada-, només en castellà. Serà que el català no entra pel micro? Tot podria ser.
Ramon i jo havíem fet una juguesca sobre si passaríem o no de cinquanta-un assistents. Una ullada a la sala i no cal pensar-hi gaire. Hem passat de cent. Això ben bé es mereix un sopar. El farem.
Josep Guillen (Pepito de la Justa), l’il·lustre alcalde en funcions engega la presentació. Propera. Viscuda. Emotiva. Documentada. Impecable. Comença amb una reflexió de com va passar de pensar que el llibre era només patrimoni dels rics –és una manera de dir- a adonar-se que era
una riquesa del lloc. De com es va emocionar quan va veure els sants a l’Església del Pi de Barcelona, dels seus coneixements dels llocs on els tenen com a patrons, de la magnífica auca en català que acompanya el llibre.... i, finalment, fa una pinzellada biogràfica dels dos ponents que parlarem. En aquell moment ja ens fa una remarca molt important del continut de la xerrada: som una mica hereus de l’obra d’en Josep Sistac? Només dir la darrera paraula, la gent ja fa un sentit aplaudiment. Coi, comencem bé.
Després parlem els ponents, com a professionals amb el rigor que pretenem i que se suposa que hem de tenir i, d'una altra banda, com a personatges locals “de guerra” amb l’emotivitat que comporta parlar d’un tema teu, bé, nostre, en justícia, de tot el lloc. Passem 67 imatges que van des de les familiars a les pròpies del llibre i també a d’altres que conviden a la reflexió. I sobre elles parlem i parlem, fins a una mica més d’una hora i un quart. El públic de Camporrells, com sempre, ha seguit la conferència amb un silenci que és mostra de la seva formació i educació, com quan el polit director de l’orquestra Marina el va felicitar en una festa major dels anys vuitanta després d’un concert a l’església que ens va commoure quan un abrandat violí va interpretar magistralment les "Csárdás”, de Monti. Això no ha canviat. És el Camporrells de sempre.
Ramon de Serafina acaba la xerrada dient que tots hauran de fer els deures. Cares de pòquer. Collons (bé, ací hi podríem dir cordills, coi, ep!...), ara què ens farà fer? Una entrevista col·lectiva? Unes preguntes d’examen? Nooo! Cantarem plegats els goigs.
- Vinga, Gemma, dóna l’entrada! Des del públic, com era just i necessari –agafant paraules religioses i certes-, la Gemma entra amb veu clara en la primer estrofa dels goigs: “Pues que sois....”. Tothom s’hi enganxa. La música acaba d’unir la gent i en un cant impecable amb passatges a doble veu que fan posar la pell de gallina, Camporrells està cantant els goigs. Fem tres estrofes. La darrera és la que no pot faltar: “Los de Camporrells con celo...”. Ara sí que es pot dir: això ha anat bé!
En acabat, les felicitacions són incomptables i no es poden esmentar personalment perquè l’emotivitat de cada una d’elles les fa irrepetibles. Uns han plorat, uns altres s’han emocionat, alguns ens diuen que han sentit coses que els han descobert que tenim molt i que s’ha de conservar, molts expressen sincerament que els ha agradat molt. Els conferenciats ens quedem parats, és molt més del que podíem esperar. Hem donat una mica i hem rebut molt. Us estem molt agraïts, Camporrells.
Toca el ponxo. Fresquet. Boníssim. I la coca. Toveta. Boníssima. La beguda nacional de Camporrells ha eixit dels límits estrictes de la festa i s’ha presentat com a part imprescindible de l’acte. Valia la pena. A tots els que l’heu fet, gràcies. Allà, també hi havia el rigor i l’emotivitat... i el desig de que sortís ben bo.
Bé, acabem. Avui és diada de Sant Ramon. S’ha acabat l’estiu. La festa de l’any que ve serà el 30è aniversari de la recuperació del ball dels totxets (1979-2009). Aquest acte dedicat al llibre dels sants i a Josep Sistac també podria ser un bon punt de sortida per a preparar alguns actuacions que puguin bastir aquesta commemoració. Comptem amb tots vosaltres, amables lectors d’aquest bloc.
Ramon i jo havíem fet una juguesca sobre si passaríem o no de cinquanta-un assistents. Una ullada a la sala i no cal pensar-hi gaire. Hem passat de cent. Això ben bé es mereix un sopar. El farem.
Josep Guillen (Pepito de la Justa), l’il·lustre alcalde en funcions engega la presentació. Propera. Viscuda. Emotiva. Documentada. Impecable. Comença amb una reflexió de com va passar de pensar que el llibre era només patrimoni dels rics –és una manera de dir- a adonar-se que era
una riquesa del lloc. De com es va emocionar quan va veure els sants a l’Església del Pi de Barcelona, dels seus coneixements dels llocs on els tenen com a patrons, de la magnífica auca en català que acompanya el llibre.... i, finalment, fa una pinzellada biogràfica dels dos ponents que parlarem. En aquell moment ja ens fa una remarca molt important del continut de la xerrada: som una mica hereus de l’obra d’en Josep Sistac? Només dir la darrera paraula, la gent ja fa un sentit aplaudiment. Coi, comencem bé.Després parlem els ponents, com a professionals amb el rigor que pretenem i que se suposa que hem de tenir i, d'una altra banda, com a personatges locals “de guerra” amb l’emotivitat que comporta parlar d’un tema teu, bé, nostre, en justícia, de tot el lloc. Passem 67 imatges que van des de les familiars a les pròpies del llibre i també a d’altres que conviden a la reflexió. I sobre elles parlem i parlem, fins a una mica més d’una hora i un quart. El públic de Camporrells, com sempre, ha seguit la conferència amb un silenci que és mostra de la seva formació i educació, com quan el polit director de l’orquestra Marina el va felicitar en una festa major dels anys vuitanta després d’un concert a l’església que ens va commoure quan un abrandat violí va interpretar magistralment les "Csárdás”, de Monti. Això no ha canviat. És el Camporrells de sempre.
Ramon de Serafina acaba la xerrada dient que tots hauran de fer els deures. Cares de pòquer. Collons (bé, ací hi podríem dir cordills, coi, ep!...), ara què ens farà fer? Una entrevista col·lectiva? Unes preguntes d’examen? Nooo! Cantarem plegats els goigs.
- Vinga, Gemma, dóna l’entrada! Des del públic, com era just i necessari –agafant paraules religioses i certes-, la Gemma entra amb veu clara en la primer estrofa dels goigs: “Pues que sois....”. Tothom s’hi enganxa. La música acaba d’unir la gent i en un cant impecable amb passatges a doble veu que fan posar la pell de gallina, Camporrells està cantant els goigs. Fem tres estrofes. La darrera és la que no pot faltar: “Los de Camporrells con celo...”. Ara sí que es pot dir: això ha anat bé!
En acabat, les felicitacions són incomptables i no es poden esmentar personalment perquè l’emotivitat de cada una d’elles les fa irrepetibles. Uns han plorat, uns altres s’han emocionat, alguns ens diuen que han sentit coses que els han descobert que tenim molt i que s’ha de conservar, molts expressen sincerament que els ha agradat molt. Els conferenciats ens quedem parats, és molt més del que podíem esperar. Hem donat una mica i hem rebut molt. Us estem molt agraïts, Camporrells.
Toca el ponxo. Fresquet. Boníssim. I la coca. Toveta. Boníssima. La beguda nacional de Camporrells ha eixit dels límits estrictes de la festa i s’ha presentat com a part imprescindible de l’acte. Valia la pena. A tots els que l’heu fet, gràcies. Allà, també hi havia el rigor i l’emotivitat... i el desig de que sortís ben bo.
Bé, acabem. Avui és diada de Sant Ramon. S’ha acabat l’estiu. La festa de l’any que ve serà el 30è aniversari de la recuperació del ball dels totxets (1979-2009). Aquest acte dedicat al llibre dels sants i a Josep Sistac també podria ser un bon punt de sortida per a preparar alguns actuacions que puguin bastir aquesta commemoració. Comptem amb tots vosaltres, amables lectors d’aquest bloc.
PS. Si voleu, aquí podreu sentir les "Csárdás" de Monti, que des de sempre la gent de Camporrells -amb molt bon criteri musical i una llarga tradició d'excel·lents músics- han conegut, reconegut i valorat quan algun gran violinista gosava tocar-les en el concert de la festa. Un visca final per a les "Csárdás" de Monti!
http://www.youtube.com/watch?v=BF9uQI-SRv4&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=qeNKiilwpdk&feature=related
PS. Avui, primer de setembre, hem trobat una versió pura de l'obra interpretada per un famós i virtuós coreà, Danny Takagi. Hauria estat poc elegant no facilitar-vos l'enllaç. Que passeu una bona estona!
http://www.youtube.com/watch?v=Op7GsUAiRnM&feature=related//
2 comentaris:
Sóc de Camporrells, i és la millor manera que conec de ser ciutadà del món.
Dissabte vaig tornar agraïr al destí, el regal de compartir origens, futur i somnis amb tota aquella gent.
Ei, Cinto,
Gràcies pel comentari, molt emotiu i encertat per a tots aquells que hem d'agrair que som de Camporrells i que ens en sentim en bona lògica orgullosos.
És un desig compartit que hem de compartir futur i somnis amb el rigor, el savoir fer i l'empenta de sempre. Només així podrem mantenir, entre d'altres, l'herència que hem rebut de cultura i de llengua i sentir-nos-en orgullosos.
Quin Monti t’ha agradat més? Jo penso que tots tres són genials. Només faltaria el públic de Camporrells, l’únic capaç d’identificar la peça abans de sentir-la.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada