dimecres, 2 de juliol de 2008

Josep Sistac i Zanuy, vida, culte i folklore (I)

A Jesús Conte Oliveros (Abiego, 1932-Illa de Pasqua, 2007), que ha estat el més gran coneixedor dels personatges dels pobles de la província d’Osca

Com a costum ben arrelat, tenim la tendència a escriure en els moments d’aniversaris dels naixements o dels decesos de personatges, poc o molt coneguts, que ens han deixat un llegat dels fets de la seva vida. És molt lògic, ja que són dates molt precises per als estudiosos, encara que per als protagonistes –com ja se sap- són dels moments en què ben poc van decidir.

No és aquest el cas d’en Josep Sistac i Zanuy, personatge per a molts de ben segur poc conegut, però amb una trajectòria vital digna de lloança i mereixedora d’aquestes línies, de la qual jo en sóc un dels seus hereus morals. Per això, és de justícia dedicar-li aquest article en el seixanta aniversari de la publicació d’una obra seva que ha estat cabdal per a mi i, probablement, per a moltes altres persones relacionades amb Camporrells o, també, amb el culte a “Sant Nin i Sant Non” (com són coneguts popularment els Sants Abdon i Senén), o potser només amb la història religiosa i el folclore del nostre país. Es tracta de “Vida, culto y folclore de los Santos Abdón y San Senén[1], llibre magnífic publicat a Barcelona per la prestigiosa editorial Ramon Sopena l’any 1948, en una època de postguerra plena de dificultats i només nou anys després de l'acabament de la guerra civil.

Un home de Camporrells

En Josep Sistac i Zanuy va néixer a Camporrells l’any 1907 i, malauradament, va morir molt jove a la ciutat comtal l’any 1962, amb només 55 anys d’edat.

Encara que des de ben petit va viure a Barcelona, la seva vida va estar vinculada en tot moment al seu lloc d’origen. En tot moment manifesta una admiració i una estima per les coses pròpies, pels seus orígens. Des de la casa pairal, -“cas de Serafina”, que té una pedra clau amb la inscripció “Sant Antoni Any 1763” a sota d’una capelleta del mateix sant- fins a llocs que li podrien recordar la seva infantesa, com ara el salt de la Tolla , o a les imatges idíl·liques i molt idealitzades de la dura vida en aquell món rural de la primera part del segle XX.
En lògica línia amb aquest sentiment, va dedicar uns capítols a Camporrells –“la bienaventurada patria chica”, com ell l’anomena en la introducció del llibre-, amb una part descriptiva des de diferents vessants, una molt explícita de la vida religiosa i una altra de folclòrica, amb una descripció detallada d’una part molt important de la tradició: el ball dels totxets.
(segueix dimecres 9 de juliol...)
[1] Se'n van fer dues edicions. Una limitada i numerada, enquadernada en pell i gravada en or, de només cent exemplars. L’altra, més senzilla, era més extensa, encara que desconeixem el nombre d’exemplars.